A la fàbrica Cotton de Nova York, pertanyent al sector tèxtil, cosir una camisa es pagava a un dòlar si ho feia una dona i dos si ho feia un home. Les treballadores van decidir protestar davant tan clamorosa injustícia i 119 d’elles es van tancar a les instal·lacions de l’empresa per exigir igualtat i millora de les seves condicions laborals.
Durant la tancada es va produir un incendi (presumiblement provocat per l’amo de la fàbrica) i totes van morir cremades. Aquesta tragèdia passava al març de 1909 i va ser el motiu que la socialista Clara Zetkin proposés a la Internacional de Dones Socialistes convertir el 8 de març en el Dia de la Dona Treballadora (posteriorment reconvertit en Dia Internacional de les Dones per incorporar totes les que realitzen treballs no remunerats en la llar ).
Malgrat ser una història antiga, succeïda fa més d’un segle, manté la seva plena actualitat a la vista que la bretxa salarial no només no disminueix sinó que consolida la seva presència en els àmbits empresarials. Al menor poder adquisitiu de les dones als Estats Units en diuen «backwards and in high heels», fent referència al comentari expressat per l’actriu i ballarina Ginger Rogers lamentant amargament de cobrar menys que el seu company Fred Astaire malgrat que ella ballava els mateixos passos que ell però a més «cap enrere i amb talons». Efectivament, la major dificultat no l’impedia cobrar una menor remuneració i el mateix succeeix en l’actualitat tant si parlem d’actrius, com de netejadores, directives o empleades administratives. L’últim estudi d’UGT a això publicat el febrer d’aquest mateix any assenyala que les dones a Espanya necessiten treballar 84 dies més que els homes per cobrar el mateix sou. L’eradicació d’aquesta antiga discriminació només podrà aconseguir-se a partir del disseny i implantació de plans de xoc multisectorials, des de les administracions i en les empreses però ningú sembla estar molt disposat.
La manca de predisposició a lluitar decididament per eradicar la bretxa salarial respon , com gairebé tot en aquest tema, a prejudicis instal·lats en l’imaginari col·lectiu que deprecien i disminueixen el valor del treball realitzat per les dones. I també a l’organització de la vida social que les obliga a responsabilitzar-se gairebé en exclusiva (o molt majoritàriament) de les tasques domèstiques i de cura no remunerades, factor estretament relacionat amb l’anterior.
No obstant això, una mirada racional i objectiva de les dades sobre el treball femení acaba donant la raó al feminisme, fins i tot de la mà d’organismes tan poc sospitosos de ser-ho, com el Fons Monetari Internacional. Aquesta influent institució ha assenyalat en el seu informe de 2013 que el fet que les dones ocupin els llocs laborals d’acord a la seva formació i experiència incrementaria el PIB de tots els països. Sosté, a més, que les pèrdues del PIB per càpita atribuïbles a discriminació de gènere en el mercat laboral arriben fins al 27% en algunes regions. Afegeix que, si la participació de les dones en la força laboral s’equiparés a la masculina, el PIB s’elevaria de forma permanent, per exemple, un 5 % als Estats Units, un 9% al Japó, un 12% a la Unió dels Emirats Àrabs Units i un 34% a Egipte. No existeix en aquests moments cap altre factor tan decisiu que pugui suposar un gran impuls a les economies mundials.
És a dir, el talent de les dones comporta beneficis econòmics i socials. Per a qui no convenci davant l’argument de la justícia, l’FMI exposa una raó de pes per equiparar els treballs femenins i masculins. O és que no anem a atorgar-li la mateixa credibilitat , reconeixement públic i difusió mediàtica quan informa sobre la discriminació de les dones?
Article publicat a Eldiario.es
