Amb el lema «Llegim Autores» l’associació cultural Clàssiques i Modernes ha iniciat una campanya per incitar a tota mena de lectors a llegir autores. Podríem preguntar-nos per la necessitat d’aquesta consigna quan sembla haver més llibres que mai escrits per dones en els aparadors de les nostres, lamentablement cada vegada més escasses, llibreries. No obstant això, com passa tan sovint en relació a la igualtat, l’aparença no es correspon amb la realitat.
L’associació, presidida per l’escriptora Laura Freixas, va aportar prèviament a l’inici de la campanya algunes dades desoladores, que se sumen als que l’Observatori Cultural de Gènere, dirigit per l’escriptora M. Àngels Cabré, publica regularment.
Lluny d’apropar-nos a la paritat, les dones seguim estant a distància en els rànquings de vendes de llibres (al voltant d’un 30%, amb més presència a la novel·la que en la poesia o l’assaig), cosa que no resulta estranya si observem que el nombre d’articles publicats sobre autores en suplements culturals amb prou feines arriba al 22% i que només el 19% d’ells estan signats per dones.
Per tot això, i segurament perquè estem a l’estiu i el plaer estival desdibuixa alguns límits, m’he atrevit a sumar-me a la campanya portant al present els records de les autores que han marcat la meva vida, en la confiança que seran compartits per molts i moltes de vostès. I, si cal començar per la infància, he de reconèixer les meravellosos estones degudes a Enid Blyton i les seves aventures misterioses que desenvolupaven en mi el desig de la investigació i l’anàlisi, de manera que als 8 anys ja havia creat el meu propi club de detectius amb les meves amigues.
Tampoc puc oblidar la Lisbeth Werner, la creadora del personatge de Puck, aquesta nena danesa que esquiava entre extensions de neu infinites i ens feia somiar amb els bells paisatges nòrdics. Ja en l’adolescència, Anaïs Nin i la seva extraordinària capacitat per a aprofundir en la psique humana em van fascinar de tal manera que vaig llegir els set volums dels seus diaris més d’una vegada. Sempre m’ha sorprès la incapacitat general per reconèixer l’agudesa i profunditat psicològica d’aquesta autora, una de les grans diaristes universals, de l’altura literària d’autors tan prestigiosos com DH Lawrence, Lawrence Durrell o el mateix Stendhal, reduïda injustament en l’imaginari col·lectiu a una dona de sexualitat desbocada.
Les grans assagistes i els enormes terratrèmols emocionals i intel·lectuals que en mi van provocar van arribar més tard, ja en la joventut. Virginia Woolf i Simone de Beauvoir van ser les primeres que van donar nom als meus propis estadis vitals, quan descobria què significava ser dona en la nostra societat i avaluava quina seria la meva manera d’estar al món. Una habitació pròpia i Tres Guinees segellar el meu compromís amb el desenvolupament professional i laboral com passaport per a la independència. Per la seva banda, El segon sexe, la Convidada i, sobretot, la novel·la Els Mandarins, em van descobrir la indissoluble relació entre el personal i el polític, mostrant-me espais de llibertat intel·lectual i afectiva que només Simone de Beauvoir va ser capaç d’aconseguir. Anys després, Susan Sontag, Amelia Valcárcel, Celia Amorós i Siri Hustvedt seguirien proporcionant-aliment per a l’ànima amb els seus pensaments plens de passió i intel·ligència.
Però l’assagista a la qual he gratitud eterna és la psicòloga junguiana Jean Shinoda Bolen. Amb els seus llibres sobre els arquetips col·lectius i la construcció del gènere en psicologia em va mostrar la possibilitat de ser jo mateixa sense necessitat d’ajustar als estrictes cànons impostos per a les dones. Els seus llibres Les deesses de cada dona, Viatge a Avalon o L’anell de poder sobre l’estructura del patriarcat a través de l’òpera wagneriana, van ser per a mi un descobriment de l’ànima col·lectiva dels éssers humans comparable a la millor experiència intel·lectual i gairebé mística.
Mentrestant, en tots aquests anys, de jove a major, sempre al lluny, m’ha acompanyat la literatura fantàstica i de ciència ficció de la meva admirada Marion Zimmer Bradley. La seva tetralogia sobre la llegenda artúrica amb perspectiva de gènere Les boires d’Avalon, va ser un inici gloriós, però descobrir tota la seva obra sobre un nou món, ètic i igualitari, al planeta de Darkover ha estat un dels majors gaudis de la meva vida en mitjà de les meves èpoques més atribolades. I em queden per citar les poetes, però, com el seu regne no és d’aquest món, aquesta ja serà una altra història.
Article publicat al CatalunyaPlural
