Ha arribat el seu torn.
Nosaltres hem posat el crit al cel, hem protestat, ens hem associat, hem promogut lleis, i hem aconseguit que el conjunt de la societat i de les institucions es pronunciïn i plorin cada assassinat de dones i tot el sofriment que el precedeix. Però els assassinats continuen produint-se amb una regularitat, una sistemàtica que no sembla minvar. És cert que amb les maleides retallades han disminuït els recursos per a l’acollida de dones en situació de risc. És cert que s’ha fet més complicat i car arribar a la justícia; cert que la precarietat laboral i la vulnerabilitat econòmica s’ha acarnissat en elles i les fa més dependents. Però hi ha alguna cosa més, alguna cosa molt més profund i alhora estable que té a veure amb la cultura quotidiana, amb allò que no es veu ni se sent de tan habitual i familiar com ens resulta. Una cosa tan arrelada en els nostres hàbits, en el llenguatge diari que passa desapercebuda. Però que hi segueix estant i desperta, com un lleó ferit davant de situacions que posen en perill allò que sempre, des de segles enrere, ha estat considerat el nucli de la virilitat i l’amor propi. I és en aquest punt on apareix una frontera, un límit als avenços aconseguits en la consciència col•lectiva: es tracta d’una cosa subjectiva, interior, un terreny fosc i inexplorat que rarament ha estat estudiat: no ha estat «objecte» d’estudi, en la mesura que el patriarcat i les seves característiques han estat «subjectes» definitoris de la realitat i de l’altra meitat de la humanitat: les dones.
I és en aquesta frontera on alguns d’ells han començat i han de seguir treballant. Cada vegada hi ha més grups d’homes prou valents i honrats com per a qüestionar no només l’encàrrec social que han rebut pel fet de néixer homes, sinó que furguen en les entranyes de la seva psicologia per separar el gra de la palla, per comprendre quina part de la seva humanitat està alienada en un model que permet, dóna suport i estimula la violència en totes les seves formes: la que es dirigeix a les dones, la que es dirigeix competitivament contra altres homes i la que, encara que molts ho ignorin, els fa mal a ells mateixos.
En aquesta línia no només és important sinó imprescindible el treball actual d’Homes per a la Igualtat, de grups com NO mascles i tants d’altres.
Les dones hem fet un llarg camí no només pel que fa a la vida social i política sinó també en la transformació de la nostra subjectivitat. Intentem desprendre’ns de creences que ens indueixen a la submissió i dependència, mandats rebuts implícita i explícitament de la cultura patriarcal tan antiga com potent. De la mateixa manera ells també estan mirant al seu interior, analitzant, valorant i rebel•lant-se contra uns models amb els que no volen identificar-se, models que fan mal a les dones i a ells mateixos en tant que éssers humans. Els debats, seminaris, intercanvis, manifestacions que s’estan produint no són només actes de rebuig a la violència. Són molt més: són l’expressió d’un profund malestar i d’una seriosa reflexió sobre la construcció íntima, subjectiva de la seva identitat. Sense abordar els aspectes interns que estructuren personalitats i conductes, poc més es pot avançar col•lectivament. És amb atenció i alegria que cal seguir i donar suport a aquest nou procés que busca construir identitats noves i fraternals.
Crec que les seves aportacions afavoriran una educació i una cultura diferents orientades al desenvolupament humà, al respecte mutu i en definitiva a l’actualització constant dels drets humans fonamentals .
És la seva hora. També…
