Darrerament ens han acostumat a veure a les empreses i les administracions públiques tractar el tema de la igualtat de gènere des de la perspectiva de la «responsabilitat social» o «de compromís social», una nova manera d’exercir el «gènere-màrqueting» o rentat de cara empresarial en temes de gènere. La pregunta és: ¿de què ens esteu parlant? Amb responsabilitat social no hi ha més darrere que un clar eufemisme, una manca de voluntat a l’hora de tractar el tema de la igualtat com una qüestió de mesures concretes d’igualtat efectiva que ha de ser capital a l’empresa i a què ens obliguen normes de màxim rang, com la Llei Orgànica 3/2007, d’igualtat efectiva entre Dones i Homes.
El més absurd és que les pròpies instàncies vinculades a la igualtat s’han cregut aquesta broma de mal gust i estan disposades a acceptar -i accepten sense cap tipus de questionament- aquesta pura i barroera fal·làcia. A algú se li ocorre que el salari dels treballadors o el temps de treball sigui un tema de «responsabilitat social» o de «compromís social»? Oi que no? Tothom a l’empresa vol que siguin efectives les normes que obliguen a pagar el salari a final de mes, a respectar la jornada màxima o les vacances anuals sense haver d’apel·lar a el compromís social ia la bona voluntat de la persona que dirigeix l’empresa . Les dones volem que es compleixin les normes laborals i els convenis col·lectius de la mateixa manera que la resta de drets laborals, perquè les normes d’igualtat també són normes vinculants.
Què amaga tot això de la responsabilitat social en temes de gènere? Si analitzeu una mica veureu una clara manca de dones en els llocs de decisió i una bretxa salarial galopant que no té cap voluntat de combatre. O sigui, deixar les coses com estan, però amb una aurèola que «nosaltres aquí fem polítiques d’igualtat» i ens posem la medalla corresponent. Doncs passem de les polítiques als drets efectius.
Malauradament, estem començant a acceptar com un fet indiscutible que els drets de les dones hagin de dependre del suposat compromís social o responsabilitat social de la nostra empresa o institució pública. Nosaltres no volem veure’ns en aquest parany que l’únic que persegueix és rentar la imatge bruta en temes de gènere en institucions i empreses bàsicament masclistes i en absolut paritàries. Efectivament, en els últims temps assistim a una mena de gènere-màrqueting d’institucions públiques i privades que volen amagar sota el paraigua de la responsabilitat o del compromís social la manca de paritat en els seus òrgans de direcció, la seva absència de dones en els llocs de responsabilitat, la manca de normes efectives de coresponsabilitat real … en definitiva, la manca d’igualtat d’oportunitats.
Acudir a responsabilitat social en temes d’igualtat és una manera de desviar l’atenció cap a mecanismes no vinculants (el que els anglosaxons anomenen soft law) una qüestió que hauria de ser respectada i exigible com qualsevol altre dret contingut en una llei orgànica. Que no ens parlin de responsabilitat social quan volen dir gènere-màrqueting.
