Victoria Combalía revisa a «Amazonas con pincel» la vida i l’obra de les grans artistes occidentals del segle XVI al XX
EVA VÀZQUEZ. Barcelona
Fa uns quinze anys, si Destino li hagués encarregat un manual sobre dones artistes com el present Amazonas con pincel, Victoria Combalía (Barcelona, 1952) s’hi hauria negat, convençuda que l’art no tenia sexe i que, per tant, era supèrflua tota atenció segregada. El temps, diu, li ha demostrat que no només hi ha «diferències de tracte i consideració», sinó que entre homes i dones s’interposen «uns sacrificis desiguals». Ho demostren al detall les vides turmentades i infelices de bona part de la setantena d’artistes d’entre els segles XVI i XX que ha ressenyat en aquest catàleg amè, al final del qual emergeix, però, una generació de dones molt més independents i enèrgiques.
Abans del segle XVI, poques artistes havien superat l’anonimat, exceptuant alguns casos singulars com el de la monja Ende, que va signar la seva bellíssima il·lustració del Beat de Girona. Però així i tot, quan van començar a fer-se un nom la sumptuosa Lavinia Fontana, al segle XVI; la brutal Artemisia Gentileschi, al XVII, o la refinada Élisabeth Vigée-Lebrun, al XVIII, el seu reconeixement va estar del tot condicionat per unes societats que els negaven l’accés a l’acadèmia i, doncs, als temes d’història que donaven prestigi als seus col·legues masculins, dels quals el màxim elogi que podien esperar era que allò que feien «no estava malament per ser obra d’una dona». El desdeny per les aptituds femenines ha perdurat fins a dates ben recents, com fa notar Victoria Combalía, que encara recorda el «to paternalista» amb què els galeristes s’oferien gentilment a explicar-li les exposicions que visitava els primers anys d’exercir la crítica d’art.
MUTILACIÓ I FOLLIA
Tants segles de marginació i condescendència han deixat empremta per força en la visió que les dones han tingut de si mateixes, «almenys fins ben bé els anys setanta del segle XX», i es manifesta «en una semblant falta d’autoestima, en crisis creatives i personals recurrents, i en la indiferència per l’èxit comercial», assegura Combalía, que troba l’expressió més dramàtica d’aquesta actitud en la propensió a la neurastènia i la follia d’un bon nombre de les 75 artistes que ressenya a Amazonas con pincel: la reservada Camille Claudel, la introspectiva Dora Maar, la somiadora Leonora Carrington, la vaporosa Gwen John, la colorista Niki de Saint Phalle o la visceral Eva Hesse, i encara més en la radical opció del suïcidi d’Unica Zürn, que havia deixat escrit que el seu destí era ser «una eterna víctima»; Francesca Woodman, que aspirava a ser lleu com un àngel, o Diane Arbus, que va dignificar els monstres i els rars en els seus retrats. Moltes no van començar a ser valorades com es mereixien fins anys després de la seva mort, com la no menys tràgica Frida Khalo, mutilada des de l’adolescència, abjectament servil a l’immens desig de Diego Rivera, però també de la fascinant Meret Oppenheim, musa de Man Ray i Max Ernst, i de la delicada Jacqueline Lamba, inspiradora de l’amour fou de Breton. D’altres, en canvi, van ser un exemple d’obstinació i tenacitat enfront de les adversitats, com la fotògrafa Tina Modotti, d’un irrompible compromís polític amb els desafavorits, o María Blanchard, la deformitat física de la qual, afectada de nanisme i coixesa, i les burles —o, el seu revers, la compassió— de què va ser objecte tota la vida per aquest motiu, no van arronsar-la en la seva voluntat creativa.
A L’OMBRA DELS COLOSSOS
La història ha ocultat la majoria d’aquestes dones, no només per la seva condició femenina, sinó també per l’ombra colossal que els projectaven al damunt els seus companys masculins; són els casos de Claudel i Rodin, Gabriele Münter i Vassili Kandinski, Natalia Gontxarova i Mikhaïl Larionov, Dora Maar i Picasso, Lee Miller i Man Ray, Georgia O’Keeffe i Alfred Stieglitz, Lee Krasner i Jackson Pollock o la parella més cèlebre de totes, Yoko Ono i John Lennon. Més escandalós és el cas de la cubana Ana Mendieta, la rivalitat de la qual amb el seu marit, el minimalista Carl André, va arribar a fer-la volar per la finestra en circumstàncies més que tèrboles, tot i que el company va ser absolt del crim. Però si fins a l’últim terç del segle XX el tret comú de la feminitat ha estat el de les seves limitacions, els últims anys «ha emergit una generació de joves artistes que manifesten una gran seguretat en si mateixes i que no fan cap concessió enfront dels homes». La seva energia ha pres tanta força, diu Combalía, que ara mateix s’han capgirat les tornes i el 75% dels noms més importants de l’art contemporani són de dones. «Estem assistint a una revolució comparable a la que va suposar en el seu moment l’expressionisme alemany: les dones no temen afirmar la seva identitat i expressen els temes que les afecten, com ara el sofriment o el seu lloc en la societat, amb una determinació fins ara insòlita». Si d’alguna cosa està satisfeta aquesta historiadora de l’art, és que amb Amazonas con pincel «el lector espanyol pugui descobrir un grapat d’artistes estupendes fins ara marginades per la història», i entre les quals, després de confessar les seves preferències per Dora Maar i Diane Arbus, destaca la singularitat de noms quasi oblidats com ara els de Germaine Richier, Esther Ferrer o Paula Rego.
