Història d’Espanya és una assignatura obligatòria per a tots els alumnes de segon de Batxillerat, amb independència de l’especialitat que cursen. Es tracta d’una matèria troncal amb la qual es pretén ajudar l’alumnat a que comprengui la «realitat actual i les seves problemàtiques», a que obtingui una visió «integradora» dels aspectes comuns de la història d’Espanya «sense retallar per això la diversitat i les particularitats territorials «- Reial Decret 1467/2007–, així com que aprehenda» aspectes relatius a la igualtat entre homes i dones «,» actituds solidàries «i s’habituï a l’ús de» noves tecnologies de la informació «- -Decret 416/2008 de la Junta d’Andalusia -.
No obstant això, a tenor de l’discurs que reflecteix un percentatge important dels llibres de text que s’utilitzen majoritàriament a les aules andaluses aquests objectius es tornen «difícils d’aconseguir». Així ho demostra un projecte d’investigació del Centre d’Estudis Andalusos, coordinat pel catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Jaén Salvador Creu Artacho, en què han participat set professors d’universitats i instituts d’ensenyament secundari d’Andalusia, i els primers resultats es recullen en la publicació ‘Anàlisi dels continguts dels manuals d’Història d’Espanya (Segon de Batxillerat)’.
En un comunicat, s’indica que aquest projecte de recerca ha analitzat al llarg de 18 mesos els continguts dels manuals de text d’Història d’Espanya més habituals de les aules andaluses – els corresponents a les editorials Algaida, Anaya, Editex, Oxford , Santillana i Vicens Vives, utilitzats en més del 75 per cent dels centres d’educació pública, concertada i privada – avaluant cinc grans ítems: la presentació, enfocament i grau d’actualització dels seus continguts; els recursos i materials didàctics que utilitzen; la presència d’aspectes de transversalitat com a gènere, diversitat cultural i context internacional; el tractament de l’especificitat d’Andalusia i el grau d’adequació dels seus continguts a la normativa general i andalusa.
D’aquesta manera, els autors d’aquest treball evidencien que els llibres de text «pateixen» en general «d’un visible divorci» entre els avenços que s’han produït en la investigació històrica en els últims anys i el que s’explica en els textos, de manera que segueixen divulgant entre l’alumnat vells discursos historiogràfics àmpliament refutats.
(…)
Resulta notori, segons aquest informe, «el deficient tractament de la majoria de manuals en matèries vinculades a la transversalitat». Així, es produeix una «absència total de la perspectiva de gènere» en tots els continguts de caràcter procedimental. Les dones «no apareixen o els fan de forma absolutament subalterna», sense ni tan sols existir «en l’Edat Mitjana» i molt poc a Roma; amb Isabel la Catòlica com a única protagonista en tota l’etapa Moderna i només en alguns casos a la Contemporaneïtat fent al · lusió, a la conquesta del sufragi femení en la Segona República, encara que sense explicar la gran dimensió sociopolítica que va tenir aquesta fita.
En el capítol d’absències també destaquen les «incompletes referències a la diversitat de pobles i cultures que han poblat la Península Ibèrica», tema que només es tracta amb algun deteniment en l’època medieval i moderna «encara que sense anàlisi crítica que permeti fomentar la tolerància en l’alumnat «.
Fragments d’EuropaPress
