Per Yolanda Monge.
La mare coratge símbol de la lluita contra la guerra de L’Iraq ha llençat la tovallola. Sumida en el desengany, esgotada, amb la seva vida privada destrossada des de fa més de dos anys, Cindy Sheehan dóna un pas enrere i es retira. Amb una carta de més de 1.200 paraules penjada en el blog liberal Daily Kos, Sheehan diu adéu al moviment pacifista. «Em vaig a casa», assegura.
Sheehan, que va perdre a un fill en el front de Bagdad, abandona les mobilitzacions pacifistes.
Es marxa. Sense soroll. Però amb crítiques. Sheehan se sent traïda pels polítics del Partit Demòcrata que no han estat capaços de posar fi a la guerra a L’Iraq, que s’ha cobrat fins a avui més de 3.400 vides de soldats nord-americans. Entre elles, la del seu fill Casey, de 24 anys, que queia en el camp de batalla de Bagdad a l’abril de 2004 mentre buscava les inexistents armes de destrucció massiva que van servir d’excusa per a la invasió un any abans. A partir d’aquí, aquesta mare doliente va passar de ser una anònima dona de Vacaville, un poble de Califòrnia, a convertir-se en el símbol que va aglutinar el descontentament contra la guerra que George Bush va desencadenar a L’Iraq.
La qual un dia no molt llunyà va ser el símbol del moviment antiguerra es declara maltractada pels blogs liberals que un dia la van enaltir. Especialment «des que vaig renunciar als llaços que em lligaven al partit demòcrata», escriu. La hi ha titllat de «ramera oportunista» i se li ha dit «Ja era hora!» quan ha anunciat la seva decisió. «M’han cridat tots i cadascun dels noms despectius que se’ls pugui passar per la ment», comenta amb pena en el seu diari. «La meva vida ha estat amenaçada massa vegades». En aquest mateix diari online, el dilluns, el dia que a EE UU s’homenatjava als soldats caiguts en el camp de batalla, va descriure la seva decepció i la seva pena a l’adonar-se que «vaig ser la nena acaronada de l’esquerra mentre vaig limitar les meves crítiques a George Bush i al partit republicà». A Cindy Sheehan la hi va menjar el sistema bipartidista nord-americà, segons les seves pròpies paraules. «Se m’ha dit radical», escriu en el diari, «perquè crec que les polítiques bipartidistes s’haurien de deixar de costat quan centenars de persones moren per una guerra basada en mentides i que donen suport republicans i demòcrates per igual».
En la seva carta, titulada Ja era hora, puta oportunista, Sheehan traça la frontera definitiva entre ella i el moviment per la pau, al que acusa de posar «els egos personals per sobre de la pau i la vida humana». «El meu fill va morir per no-res», es lamenta qui era una dona de parròquia, dedicada a Déu i a la seva família, fins que la guerra va entrar en la seva vida amb la pitjor notícia: la mort del seu primogènit.
Incapaç de processar el seu dolor sense respostes, Sheehan va preguntar al president d’EE UU «per què». La cridada mare coratge d’Amèrica només volia que Bush li mirés als ulls i li contés per quins el seu fill va ser assassinat en una «guerra il·legal i injusta». La negativa de Bush a rebre a Sheehan va dur a aquesta dona de 49 anys a acampar a l’agost de 2005 a les portes del ranxo de Bush en Crawford (Texas). Fins a allí la va seguir una legió de descontentaments amb la marxa de la guerra que van sembrar de creus blanques l’entrada al recinte vacacional del president. Hi ha qui diu que si calgués escriure un llibre sobre el pas per la història d’aquesta dona el títol no podria ser altre que L’huracà també es va dur a Cindy. Quan el moviment antiguerra estava en tot la seva esplendor, quan acaparava portades de periòdics i llarg temps en ràdios i televisions, el Katrina i la incompetència de l’Administració de Bush va sepultar sota l’aigua a Nova Orleans. La guerra va seguir latent però va passar a un segon, tercer, cambra plana… Avui, farta, Cindy Sheehan s’acomiada dels focus. «Adéu, Amèrica… no ets el país que vaig estimar».
Font: El País
