La taxa femenina a Espanya encara està lluny de la dels països del nord d’Europa
El debat sobre la immigració i els seus efectes ha minimitzat el paper del col·lectiu femení com gran motor de canvi del nostre mercat laboral. I si el que ha succeït en els últims anys no es pot entendre sense el concurs dels immigrants, encara menys es pot explicar sense l’aportació de les dones nascudes a Espanya. Així, en 1997, a Espanya estaven en el mercat de treball (ocupades o desocupades) uns 3,5 milions de dones, enfront dels 9,2 milions d’homes. Gairebé 30 anys després, en el 2006, el volum d’actius masculins havia augmentat moderadament, fins als 10,6 milions, mentre que el col·lectiu femení havia explotat, afegint gairebé quatre milions de noves altes, fins a arribar als 7,5 milions.
Aquest procés, a més, s’ha accelerat en els últims anys, especialment en les dones de més de 40 anys. D’aquesta manera, la taxa d’activitat femenina de 16 a 64 anys ha passat d’un índex molt baix del 32,4% en 1977 al 46,7% en 1995 i al 59,1% en el 2006. Però encara estem lluny dels valors dels països nòrdics (que ronden el 75%) i del Regne Unit o Holanda (per sobre del 70%).
Aquest formidable augment dels efectius femenins nadius explica, com pocs elements, la millora de la renda dels espanyols, però planteja dubtes sobre la seva continuïtat. En efecte, diversos factors dificulten arribar a valors molt més elevats que els actuals, ja que no disposem de mecanismes que permetin una elevada presència de les dones en el mercat laboral. En el nord d’Europa, per exemple, la important presència del sector públic en el mercat laboral i el paper determinant de les dones en aquesta ocupació expliquen les elevades taxes d’activitat femenina, mentre que en el Regne Unit i Holanda es justifica pel paper preponderant del treball femení a temps parcial (proper al 50%).
En les societats europees, en les quals encara és la dona la qual té la responsabilitat de la llar, aquests mecanismes són la resposta a la necessitat de compatibilitzar, d’un costat, vida personal i laboral, i per un altre, una elevada presència de la dona en el mercat de treball.
Desgraciadament no disposem d’un sector públic amb un pes important en l’ocupació, el treball femení a temps parcial és baix i tampoc som diferents en la distribució de les responsabilitats familiars. La forta progressió de l’activitat femenina a Espanya es realitza, àdhuc avui, en les circumstàncies menys favorables per a les dones, obligant-les a compatibilitzar amb dificultats tasques domèstiques i professionals.
Aquest model d’incorporació femenina sembla esgotat. I les dificultats per a augmentar el nombre d’actives en els últims anys, quan la immigració ha entrat de forma decidida en el nostre mercat laboral, així ho indiquen. Fa falta un nou impuls a la incorporació de la dona a l’activitat, però aquest procés precisa de reformes del mercat de treball i d’un notable augment de l’oferta de suport públic a les llars. En ambdós casos ens falta molt camí per recórrer. Seria insensat, no obstant això, que al mateix temps que no efectuem aquestes reformes estiguéssim animant l’entrada de nous immigrants. La seva integració no és a cost zero. Com tampoc ho és la definitiva incorporació laboral de les dones nadives. Potser hagi arribat l’hora de decidir què volem ser de majors.
