La Xina es va erigir fa més de mig segle en exemple de societat igualitària. Mao va saber que no podria aixecar un país devastat amb la meitat de la població a casa, i va dictar el 1950 la revolucionària llei de matrimoni: iguala les dones en drets a l’home, les treu de l’àmbit domèstic i els permet estudiar, treballar, heretar, triar el marit i divorciar-se. “Les dones sostenen la meitat del cel”, va dir a una audiència que va veure ensorrar-se el seu credo confucià.
Però el cel de la dona rural xinesa està ennuvolat. La pobresa l’ataca tant com a l’home, però aquest sol emigrar a la ciutat i ella es queda amb els fills, amb poca cosa per oferir. L’Escola de Dones Rurals, a Dadongliu, als afores de Pequín, pretén pal.liar el problema. Des de fa 10 anys, ensenya camperoles d’entre 16 i 24 anys oficis que els donaran independència. En tres mesos aprenen a ser cosidores, perruqueres, informàtiques o cambreres. Es prefereix les de minories ètniques, les evacuades per desastres naturals i les que vénen d’àrees que estan implicades en la revolució comunista.
“No els donem una poma sinó una llavor perquè plantin”. “Per canviar la Xina, abans hem de canviar el camp, i abans les condicions de la dona rural”. Són frases de Luo Zhaohong, la directora, una dona de Shanghai que va conèixer el camp durant la Revolució Cultural, quan els urbanites eren obligats a embrutar-se les mans a la terra. També reben nocions empresarials amb un manual alemany: com inscriure una empresa o regatejar preus. Poden triar entre anar a la ciutat o obrir un negoci al seu poble. En el primer cas, l’escola els busca la feina; en el segon, els aconsegueix crèdits estatals amb bones condicions.
Resumir la situació de la dona xinesa és complex, amb grans diferències entre la urbana i la rural, la que té estudis i la que no en té. La Xina surt malparada si se la compara amb els països desenvolupats, un error recurrent. Però bastant més bé si es compara amb la resta del món en desenvolupament. I també s’han de tenir en compte els tigres asiàtics (Japó, Singapur o Corea del Sud), on el boom econòmic no ha portat polítiques socials igualitàries i les dones encara són invisibles. A les universitats xineses hi ha gairebé paritat de sexes. Una quinzena de polítiques, empresàries i presidentes d’associacions de dones espanyoles han visitat les seves homòlogues xineses a Pequín. Se suposa que el camí serà llarg, però la intenció és bona. “No hem trobat la resistència a les polítiques igualitàries que hi ha fins i tot en països europeus com Polònia”, diu Soledad Murillo, secretària general de Polítiques d’Igualtat del Ministeri de Treball i Afers Socials.
Aquest any s’aprovarà la llei de maltractaments. En pateixen el 40% de les dones, sobretot a les zones rurals, indefenses per la creença que és un assumpte privat. “Com a les zones rurals d’Espanya, aquí tampoc es denuncia l’agressor perquè es viu amb ell o és el veí”, diu Murillo. La llei posarà nom a una realitat, un pas necessari. “Els maltractaments estan relacionats amb la inclusió de gènere a les lleis. I les lleis xineses encara tenen gènere”, creu Chen Mingxia, directora del Centre d’Estudis Legals i de Gènere.
