Simone de Beauvoir, icona feminista, compromesa en tots els combats intelectuals del segle XX, hauría cumplert cent anys aquest 9 de gener i segueix sent, més de dues décades després de la seva mort, un model de dona lliure.
Als 21 anys d’edat, Simone de Beauvoir era la profesora més jove de la seva època. Ensenyà filosofía i, en 1943, va publicar la seva primera novel·la, La invitada.
En política, Beauvoir va seguir en gran mesura a Sartre, però el feminisme fou la seva causa personal i el seu terreny d’acció.
Al 1949, la publicació d’El segon sexe, capítols sobre la sexualitat femenina escandalitzaren, va provocar una gran polèmica. Traduïda a quarenta idiomes, es van vendre més d’un milió d’exemplars de cada un dels dos toms de l’obra.
Al 1951 va obtenir el premi Goncourt per Les mandarines i es convirtí en una de les autores franceses més llegides. El seus llibres autobiogràfics, començant per Memòries d’una jove formal (1958), en el que describe els prejudicis de la seva família burgesa i els seus esfuerços per a escapar d’aquest medi, la convirtiren en una figura central de la vida intel·lectual francesa.
Aquesta fama ella la posà al servei de la seva militància política i feminista.
Morí el 14 d’abril de 1986. Més de vint anys després, la seva obra segueix tenint vigència i la seva «aura és encara més forta a l’extranger que a França, en particular en els Estats Units», on les universitats els estudis beauvoirians tenen un lloc important, afirma l’ex-ministre francesa de Medi Ambient Huguette Bouchardeau.
