Ja és gran. Aviat complirà noranta-tres anys, però està disposada a explicar la seva història i la de les seves companyes una vegada i una altra. Neus Català és l’única dona catalana amb vida de les que van poder sobreviure en un dels camps d’extermini nazi. I vol reivindicar el paper de les dones que van lluitar pels ideals de la República durant la Guerra Civil i també durant la postguerra a França, a la resistència contra el nazisme i després ajudant els maquis o intentant alertar el món d’una llarga, llarguíssima, dictadura que s’eternitzava.
Divendres va ser a Tarragona convidada per Esquerra Unida i Alternativa, que va organitzar un homenatge a aquesta filla dels Guiamets, declarada Catalana de l’Any el 2006. La sala d’actes del Museu d’Art Modern mereixia estar plena a vessar, però, potser per la pluja, van quedar algunes cadires buides. Llàstima! No són gaires les oportunitats d’escoltar testimonis com el de la Neus. Un testimoni que és esfereïdor encara que defuig els detalls escabrosos: fins i tot feia somriure els qui l’escoltàvem quan recordava com esperaven la mort del dictador!: «Aquest tipus no sap ni morir», ens va explicar que comentaven els exiliats.
La Neus creu que fa falta una bona llei de la memòria històrica: «No entenen que no es tracta d’obrir ferides sinó que és un acte de justícia, és un deure humà» i és de l’opinió que «s’ha trigat tant perquè després de quaranta anys de franquisme i d’una llarga transició ha costat molt de reaccionar; ha passat molt de temps i ha estat un temps de molta por, però ara els joves tenen inquietuds».
Ella és testimoni que la maldat existeix. També explica com «l’esperit de resistència, la sort i la voluntat de voler viure» van fer que pogués sobreviure al camp d’extermini de Ravensbrück, un lloc horrorós amb capacitat per a cinc mil persones, on «cada setmana hi moria un miler de dones, però el camp no quedava mai buit; quan hi havia moltes malaltes es feia liquidació i arribava un altre comboi». En aquell horror, «es manifestava el millor i el pitjor de cadascú», segons la Neus, que recorda que «la solidaritat i la defensa de la cultura va ser allò que ens va guiar per lluitar contra el règim nazi».
Però Neus Català explica tot això perquè vol que es recordi i es reconegui que les dones també van lluitar per aquella República. «Durant molts anys només s’ha explicat la lluita dels homes i no s’ha defensat la memòria d’aquelles dones, que van ser les que van iniciar la resistència», diu, i ho justifica: «Mentre als homes els portaven a fer trinxeres, les dones guardaven nens i vells i feien de criades. Però aquelles dones també fèiem d’enllaç portant partes amunt i avall, portàvem menjar als homes amagats als boscos i traginàvem bombes i metralladores, quan podíem en bicicleta, perquè a peu pesaven molt. Alguna es va trobar enmig de la batalla i també va disparar!» I afirma: «Aquelles dones van ser molt valentes i ningú se’n recorda», i encara afegeix: «Després de l’alliberament, a l’exili francès, es va organitzar una mena de pàtria a l’exili, amb sindicats, partits… Intentàvem enviar tota l’ajuda possible a Espanya, als presos. Es portaven a terme actes públics de denúncia contra el franquisme i també celebràvem festes de la infància, per Nadal. Imprimíem diaris i pidolàvem, porta a porta, perquè ens donessin ajuda per enviar a Espanya. Vam fer tot el que vam poder i d’aquelles dones no se n’ha dit res.» Precisament per rescatar-les de l’oblit, Neus Català va escriure el llibre De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas. D’aquelles converses en destaca: «No he trobat cap companya que se’n penedeixi, del que va haver de passar.»
Ella només va deixar entreveure una immensa tristesa quan em va comentar el moment de l’alliberament del camp de concentració: «No vaig sentir res. No voldria tornar a sentir aquella buidor. Al cap de tres dies, al llit, em vaig tapar el cap i tot amb una manta perquè ningú em veiés i em vaig posar a plorar.»
