El Memorial Democràtic de la Generalitat posa el focus d’atenció en les dones que van patir tortures durant el franquisme. Una exposició inaugurada ahir en fa un exhaustiu informe. Avui, a més, es representa Dones amb tot el dret, de Lapsus Espectacles, que retrata la situació de desigualtat de les dones a Catalunya durant el segle XX. La producció arrenca en la República i no obvia ni el franquisme ni la transició. El Tantarantana acaba d’estrenar Terror y miseria en el primer franquismo, de José Sanchis Sinisterra. En una escena, una anarquista i una comunista s’expliquen les tortures rebudes; en una altra, la dona d’un republicà suporta les pallisses dels militars per no delatar el seu marit, amagat des de fa nou anys. Com deia Pere Quart, ja és hora que se sàpiga.
Dones amb tot el dret proclama que encara hi ha camí per aconseguir la igualtat de gènere. L’obra, que és el resultat d’un treball d’investigació i entrevistes realitzat durant dos anys per Lapsus Espectacles, trasllada la dona en situacions quotidianes de tres èpoques: la Segona República, el franquisme i la transició. El treball de socialització, a través de les arts escèniques, s’ha fet amb el suport del Memorial Democràtic. Lapsus va anar arrodonint l’espectacle (que avui es representa també al Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison de Barcelona) durant una gira per una vuitantena de municipis d’arreu de Catalunya en què es plantejava un teatre debat amb els espectadors. Va ser llavors que es van recollir experiències sobre la situació de la dona durant el franquisme i, posteriorment, la transició. Aquesta obra, que es va preestrenar la setmana passada al centre cívic de Can Felipa, al Poblenou, preveu una llarga gira que començarà el 6 de març a Sant Feliu de Llobregat i que, presumiblement, s’allargarà fins al mes de novembre, en què se celebra el Dia Internacional contra la Violència de Gènere.
Estel Barbé, una de les membres de Lapsus Espectacles, reconeix que les accions que es plantegen en les diferents èpoques tenen una pressió social molt diferent: no és el mateix ser mare soltera durant el franquisme que durant la transició; o abandonar la família i el poble per anar a viure a la capital era molt mal vist durant la Segona República, mentre que ara s’accepta molt millor que una noia viatgi a Oxford a completar la formació, per exemple. I és que l’obra, en què es busca la connexió amb l’actualitat contínuament, és una crida per fer un agraïment a les dones que van exposar-se a la societat per trencar una desigualtat («i també als companys i els pares que les van entendre», matisa Barbé) i alhora un cant a la militància per a una igualtat efectiva sense complexos.
