El Codi Penal regula delictes contra els drets dels treballadors, imputant, entre altres conductes, aquells que reclutin persones o que les determinin a abandonar el seu lloc de treball oferint-los una feina o unes condicions de treball enganyoses o falses, i aquells que utilitzin súbdits estrangers sense permís de treball en condicions que perjudiquin, suprimeixin o restringeixin els drets que tinguin reconeguts per disposicions legals, convenis col·lectius o contractes individuals (article 312-2 del Codi Penal).
Vist el text, a molts ens ha sorprès la conclusió de la recent sentència del Tribunal Suprem, de 14 d’abril de 2009, en la qual es valora que no és delicte i s’absol –tot revocant la condemna de l’Audiència Provincial de Pontevedra– dos ciutadans que es dedicaven a introduir dones per explotar-les en el negoci de la prostitució als seus clubs: Sherathon, Mamba Negra i Skorpio.
Es declara provat que les dones que tenien al seu servei no percebien, d’entrada, un salari, ja que treballaven a canvi de pagar «el deute» suposadament contret per la compra dels passatges d’avió des del Brasil, per valor de 2.500 euros. Que pernoctaven forçosament als seus locals, que se’ls imposaven «multes» per parlar en veu alta, per arribar tard, per donar el telèfon a clients o sortir sense permís. Els imposaven les normes de funcionament, i fixaven els preus mínims de les copes, així com els serveis sexuals que elles havien de realitzar, i els horaris. Les dones eren estrangeres sense permís de treball.
La citada sentència del Tribunal Suprem introdueix unes valoracions molt confuses sobre el que és el dret laboral vigent, quan avala que la patronal pugui imposar els serveis sexuals que han de realitzar les treballadores.
Cita la sentència del Tribunal Europeu de Luxemburg de 20 de novembre del 2001, que estableix que la prostitució per compte propi és una «activitat econòmica». No obstant, reconeix que aquesta sentència no parla de contracte laboral per compte d’altri, sinó que es refereix a persones que treballen com a autònomes. Refereix també sentències de la Sala Social del mateix Tribunal que han reconegut l’activitat anomenada d’«alterne» com a contracte laboral. No diu, en canvi, que cap tribunal laboral valora el mateix sobre l’exercici de la prostitució. Ni que quan de l’«alterne» –com a activitat per induir al consum de begudes– es passa a la venda de l’ús del cos de la treballadora, no s’ha justificat mai com a relació laboral.
No es fa, com se’n podria esperar, cap paral·lelisme amb els drets que tenen els treballadors, sense prostitució, ni es diu quins són els drets reconeguts als convenis col·lectius d’hostaleria, per comparar el llistó entre els drets d’aquestes dones i els d’una cambrera, o un vigilant de seguretat. Ni tan sols recorda que l’article 58.3 de l’Estatut dels Treballadors prohibeix la imposició de multes per l’empresari.
Es dedueix que, en el cas jutjat, a les treballadores no se’ls respectava pràcticament cap dels drets laborals elementals que actualment reconeix la llei. Aquests drets constitueixen límits indisponibles, és a dir, que la seva renúncia és nul·la (article 3.5 de l’Estatut dels Treballadors), que són: el dret al treball voluntari, a la lliure elecció de professió o ofici; el dret a la promoció i formació professional; el dret a no ser discriminats per raó de sexe; el dret a la seva integritat física i moral; el dret a tenir una adequada política de seguretat i higiene; el dret al respecte de la seva intimitat i a la consideració deguda a la seva dignitat, comprenent la protecció davant de l’assetjament sexual i a l’assetjament per raó de sexe; el dret a la percepció puntual del salari… (article 4 de l’Estatut dels Treballadors).
Tampoc se’ls respectava l’exercici de drets constitucionals bàsics tals com ara la integritat física i moral (article 15 de la Constitució Espanyola), ni el dret a la llibertat de residència, de seguretat (article 17), o el dret a la intimitat (article 18).
Cal dir que, en ocasions anàlogues, els tribunals han considerat que una pràctica semblant de restricció de drets laborals podia ser constitutiva del delicte contra els drets dels treballadors i d’explotació de la prostitució aliena, com és el cas de les recents sentències de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en què n’han donat compte al fiscal.
Si s’avala que el cos de la dona pugui ser tractat com a pura mercaderia, i es dóna carta blanca a la patronal per decidir com i per qui s’utilitza, es tira per terra la conquista social de la lliure autodeterminació sexual i el respecte a la dignitat de les persones, que constitueixen límits elementals del dret de l’ocupador. No es pot diluir la protecció al·legant «consideracions morals». Ningú es planteja si és immoral o no que es treballi sense protecció, amb greu risc de la salut. És il·legal, s’admet, sense debat. Igual d’il·legal que quan l’empresari decideix amb qui se’n va al llit la treballadora. El cos ni és mera mercaderia ni és objecte de compravenda. L’acceptació de la víctima no deixa sense efecte la norma de prohibició. ¿De què ens serveix la llei d’igualtat, una tan positiva i progressista llei orgànica, si en fem una lectura excloent per a un grup de dones?
Esperem que en un futur s’apliquin escrupolosament els límits del dret del treball, a totes les persones, vinguin d’on vinguin i sigui quina sigui la seva condició, davant dels empresaris sense escrúpols.
