El grup socialista europeu ha proposat la comissària britànica Catherine Ashton com a alta representant de política exterior i seguretat comuna de la Unió Europea, o ‘ministressa d’Afers Estrangers’. Això descarta que Tony Blair pugui esdevenir president de la Unió, car la intenció és que els dos càrrecs siguin de països diferents. A més, tenint en compte que la proposta del grup socialista és una dona progressista d’un país potent, encara pren més força la possibilitat que el futur president sigui el democristià flamenc Herman Van Rompuy.
El torcebraç entre alemanys i francesos, per una banda, i britànics, per l’altra, per escollir el president i el cap de la diplomàcia de la Unió ha pres durant bona part del dia d’avui tot el protagonisme del procés. El debat s’ha encallat per la insistència de Gordon Brown a col·locar el seu predecessor, Toni Blair, al càrrec de president, opció descartada si prospera el nomenament d’Ashton com a ministressa d’Afers Estrangers.
El nou president tindrà un mandat de dos anys i mig i serà la figura més destacada de la complexa organització continental. La importància del president de la Unió és encara una incògnita. De fet, serà el primer president qui la definirà molt, aquesta importància. Serà el cap visible de la Unió Europea, funció que fins ara corresponia, rotativament i durant mig any, a cada estat membre de la Unió. Prendrà possessió del càrrec l’1 de gener, quan la presidència rotatòria correspondria a Espanya. Al seu costat hi haurà també la figura de l’Alt Representant, un ministre d’Afers Estrangers que coordinarà la política exterior dels estats membres.
En la llista de possibles candidats hi ha també el primer ministre dels Països Baixos, Jan Balkenende, i alguns candidats menors i amb menys possibilitats, com l’ex-primera ministra letona, Vaira Vike-Freiberga.
El fet que les funcions exactes del president no siguin ben delimitades confereix a l’elecció un sentit històric. Formalment, el president és un càrrec administratiu i tindrà menys infrastructura que no el president de la Comissió. Però, com que és el principal càrrec simbòlic de la Unió, no hi ha dubte que pot marcar un abans i un després en termes de representació política. I, de fet, tant la Comissió com els estats membres temen de perdre relleu.
