Dues radicals anàlisis filosòfiques sobre els usos amorosos i sexuals han obtingut el premi Anagrama d’assaig com a guanyador i finalista. Són Eros. La superproducción de los afectos, d’Eloy Fernández Porta (Barcelona, 1974), i Pornotopía. Arquitectura y sexualidad en ‘Playboy’ durante la guerra fría, de Beatriz Preciado (Burgos, 1970).
El teòric de la generació Nocilla i la teòrica de la cultura queer (el pensament d’homosexuals i lesbianes que descreuen els patrons sexuals tradicionals) formen una estranya però energètica parella, que, a més d’una mirada alternativa sobre l’erotisme, comparteix un estil que relativitza la transcendència habitual del pensament per beure en moltes fonts.
«A Eros es donen la mà l’autoficció, les memòries, la sàtira o el llenguatge de les revistes de tendències», explica Porta, per qui el seu assaig gravita sobre dos conceptes que poden semblar antagònics, l’amor i el capitalisme. «Es necessiten l’un a l’altre». I per demostrar-ho utilitza 69 Love Songs de Magnetic Fields com l’Ars Amandi de la nostra època –«tot el llibre està impregnat de cites d’aquest disc»–; analitza Snuff, l’última novel·la de Chuck Palahniuk, per trobar tendresa en la representació pornogràfica o recorre a personatges com Paris Hilton, que, en principi, poca cabuda haurien de tenir en un assaig de sociologia convencional.
El treball de Preciado és fins i tot més insòlit. Se centra en l’anàlisi de la revista Playboy, la bèstia negra del feminisme clàssic dels 60, concebut per la filòsofa i alumna de Jacques Derrida com una utopia pornogràfica capaç de produir un imaginari alternatiu en què es teatralitza la sexualitat masculina. Hugh Hefner, l’avui octogenari patriarca de la revista, va crear un model arquitectònic i mediàtic que incloïa hotels (en realitat, prostíbuls) on es podia formar part d’aquell projecte que Preciado equipara a les construccions espacials concebudes pel marquès de Sade.
