Un dia, Carme Romero va rebre una trucada curiosa. Era la mestra de P-3: «És que he preguntat als nens de què treballen els seus pares i el seu fill m’ha dit: ‘El meu pare és policia… i la meva mare és bombera’». I la docent es va tornar a quedar una mica sorpresa quan la Carme li va confirmar que el nen no s’ho havia inventat, que era veritat, que el seu marit era policia… i que ella era bombera al parc de Cambrils (Baix Camp).
Amb les xifres a la mà, els dubtes de la mestra no resulten cap disbarat. Només 27 dels 2.429 membres dels bombers de la Generalitat són dones. És a dir, només l’1,11%. Un percentatge que el Departament d’Interior vol incrementar en un 30% a través de campanyes com la que va presentar ahir.
La conselleria distribuirà en centres educatius, biblioteques i entitats excursionistes un vídeo sobre l’experiència de tres bomberes amb el qual pretén «despertar vocacions» entre les noies.
Carme Romero és una de les tres protagonistes del documental. «Jo mai m’havia plantejat ser bombera […], però quan ho vaig provar em va encantar», comenta a l’inici de l’audiovisual, que desprèn entusiasme per la professió durant vuit minuts.
Tant ella com les seves companyes de repartiment, Núria Picas i Emma Roca, repeteixen en diverses ocasions com de gratificant és «ajudar els altres», i els seus discursos també serveixen per desmuntar tòpics i prejudicis. «La gent es pensa que les noies que entren [al cos de bombers] no acostumen a ser gaire femenines. Això no és veritat», afirma Emma al vídeo.
«L’Emma té raó», la va secundar ahir la Carme, que a més va desmentir que les bomberes facin feines diferents de les dels seus companys: «Si he d’anar de punta de llança en un incendi, ho faig. Si he de conduir el camió, el condueixo. Si s’ha d’anar a treballar en un accident de trànsit, hi vaig… Els meus companys saben que sóc una més. No hi ha bromes per ser dona».
«La condició física és important, però no ho és tot», va prosseguir la Carme. Des que va entrar al cos, l’any 2000, s’havia anat adonant que «per salvar una vida no és necessària la força», i ho va acabar de constatar el desembre passat, quan el seu fill Víctor va caure en una piscina i va estar a punt d’ofegar-se.
La Carme va agrair, llavors més que mai, els coneixements que li aporta la seva professió. Va treure de l’aigua el nen, que estava inconscient, i durant mitja hora va anar fent torns en els exercicis de reanimació amb el seu marit, el Santi, un policia de Reus a qui va conèixer a la Creu Roja. Víctor, de 3 anys, va ser traslladat a un hospital i es va recuperar totalment.
A nivells molt menys transcendentals, les feines de la Carme i el Santi no han afectat la seva conciliació laboral i familiar. «Jo tinc guàrdies de 24 hores i dies de festa, i el meu marit hi ha setmanes que treballa cada dia i altres que té festa. Intentem fer quadrar el calendari. Si no, tenim els avis per quedar-se amb els nens», admet la Carme.
Sens dubte, la seva ocupació no és cap impediment per desenvolupar la seva faceta de mare. Fins i tot és la presidenta de l’associació de pares i mares del col·legi dels seus fills. «Em demanen que fem xerrades a la canalla, que els portem al parc…». Els nens veuen «tan normal» que una dona faci aquesta feina que han pintat un mural a l’escola sobre els equips d’extinció «en què només hi ha bomberes». «Si una dona s’ho proposa, pot ser una bona agent. Però li ha d’agradar», matisa.
A la seva filla Clàudia, de 7 anys, sembla que de moment tot això no li interessa gaire. «S’estima més ser cantant». I això que la Carme li va escriure un conte, titulat La Clàudia i el seu casc de bomber, en què una princesa aconsegueix vèncer les reticències inicials dels seus pares i, després d’haver col·laborat en l’extinció d’un foc, aconsegueix que la nomenin bombera.
