La història es repeteix quan diferents esdeveniments condueixen a fets similars, però quan fets diferents apareixen de la mateixa manera al llarg de la història les similituds, més que a una repetició, es deuen a diferents factors d’imitació. En altres ocasions la situació és més senzilla, i no és que la història es repeteixi; simplement, que no canvia.
La violència de gènere ha necessitat aquests tres elements per persistir al llarg del temps sense aixecar una crítica frontal que hagi fet que desaparegui del tot. Ha necessitat els fonaments invariables de la desigualtat, de la imitació de les conductes violentes i de la repetició dels arguments que l’han justificat o minimitzat.
Aquesta situació no està gaire allunyada de la conducta humana, amb una complexitat que ha requerit mecanismes simplificadors per poder abordar situacions percebudes com a similars, de manera que davant cada una d’aquestes situacions es parteixi d’un component après que eviti començar des de zero cada vegada que s’afronten.
Dintre d’aquests mecanismes hi ha la imitació sobre el coneixement, és a dir, la realització d’accions similars amb consciència que al fer-ho es resoldrà un problema afí de manera semblant.
L’anàlisi de l’evolució de la violència de gènere ens mostra dades que avalen aquest component de repetició i imitació. Potser el més significatiu és la concentració d’homicidis els primers dies després que n’hi hagi un de previ, i s’observa que més del 50% dels casos es produeixen els dos primers dies després que hagi tingut lloc un homicidi anterior.
Les causes que porten a aquesta acumulació de casos són molt diverses i estan relacionades amb diferents factors com l’atzar, l’estacionalitat (festes i vacances), el nombre d’homicidis en un període de temps determinat… però també la influència de factors com el pas a l’acció i la imitació.
Aquests dos factors requereixen al seu torn altres elements: d’una banda, la premeditació i planificació prèvia de l’homicidi; de l’altra, la identificació amb l’autor de l’homicidi agafat com a model o amb els resultats obtinguts, que són interpretats com una solució al seu problema, i, finalment, la imitació de la conducta amb l’adopció d’algunes de les formes utilitzades per aquest agressor en la materialització del crim.
Fins ara, referir-se a la violència de gènere ha significat parlar d’una història interminable perquè es repetia, i continuada perquè s’imitava; una història de clarobscurs escrita amb paraules i amb silencis, amb les lletres d’un relat inacabat i amb els números de l’absència per poder formar un llenguatge confús i un panorama que sempre apareix com si fos nou, quan en realitat està format pels mateixos elements canviats de lloc.
Però actualment sabem que la violència de gènere té un final. No és gens senzill, per fer-ho hem de substituir l’estructura de la desigualtat per la igualtat, repartir drets en lloc de repetir privilegis, i imantar positivament la societat per poder atraure-la cap a una posició crítica que porti al rebuig de les conductes violentes en lloc d’imitar els comportaments dels agressors.
La manera d’aconseguir-ho es basa en el compromís i poder mantenir la unitat davant dels violents. És cert que la violència de gènere pega amb la força de la frustració, però la responsabilitat es basa a prendre consciència del paper de cada un i de cada una. Una responsabilitat que també pot ser imitada i, en conseqüència, repetida fins a acabar amb la violència que pateixen les dones.
