El Congrés Memòria i Trauma homenatja les dones republicanes
Llibertat Fernández no es diu, oficialment, Llibertat. En el seu DNI encara persisteix el nom de Maria Luisa, amb el qual va haver de registrar la seva partida de naixement per poder tornar a Espanya, des de l’exili, el 1954. Ella, que va narrar la seva història el passat dijous al Congrés Memòria i Trauma, organitzat pel grup de recerca del mateix nom i l’Institut de la Dona, és una de les dones protagonistes de la Història.
Els seus pares, tots dos asturians i d’esquerres, van fugir de l’ocupació franquista el 1939, quan ella acabava de néixer. Després de passar tota la seva infància de camp de concentració en camp de concentració, empresonada amb la seva mare, totes dues separades del seu pare, van aconseguir reunir-se amb ell i refer la seva vida, «sota les bombes de la II Guerra Mundial», en una granja agrícola francesa. Malgrat la seva curta edat, encara recorda l ‘»angoixa contínua» d’aquella època. «Les dones, encara que van lluitar colze a colze amb els homes i són les grans oblidades de la història, són les que han transmès les històries de les famílies. A mi, la mare sempre m’ho va explicar tot», recorda orgullosa.
«Les dones han estat molt més ocultes que els homes en la Història en general i en la història del republicanisme en particular», confirma María José Palma, una de les investigadores del Grup Memòria i Trauma. «És molt important visibilitzar i analitzar, des de la psicoanàlisi, l’ocult del testimoni d’aquestes dones perquè va existir una violència específica contra elles que no s’ha d’oblidar», afegeix.
Una violència específica dirigida, especialment, a maltractar els seus cossos. En el cas de les dones, l’horror de la presó, la tortura i l’exili, es van sumar també «les violacions a les comissaries, els cabells rapats, l’obligació de prendre oli de ricí perquè tinguessin diarrees i els paseíllos pels carrers «, va recordar la també investigadora Anna Miñarro durant la seva intervenció en el congrés. Miñarro va fer una menció especial, a més, a les «biografies trencades» de les que van ser separades dels seus fills com a càstig. «Elles van patir un doble nivell de repressió: per dona i per vençuda», va resumir. «Fins i tot hi va haver dones que en els camps de concentració van ser maltractades pels seus propis companys», ha postil · lat.
En el cas de Llibertat, quan ja va tenir ús de raó, als 16 anys, va ser ella qui va agafar el testimoni de la militància dels seus pares. «Quan vam tornar a Espanya, no vaig aguantar ni dos anys, no podia viure en un país sense llibertats i vaig entendre que en aquesta pàtria que tant volia era impossible canviar les coses», relata. «Així que em autoexili i tot aquest trauma de morts, represaliats i foscor que havia viscut des de petita em va servir per lluitar amb més força per la democràcia espanyola», continua.
Per això es va afiliar, de tornada a França, a les Joventuts Socialistes. I allà va ser una de les creadores dels grups de dones del partit. «Quan em vaig afiliar, ja havia tantes dones com homes, però seguia existint el patriarcat i vam ser nosaltres, les de la meva generació, les que vam aconseguir que les dones s’atrevissin a parlar», assegura. «Abans fins i tot havia afiliades que, si hi havia el seu marit davant, no obrien la boca», lamenta.
Mentre, a Espanya, el franquisme seguia sent «la situació màxima del patriarcat, com tot feixisme», afirma María José Palma. A la tasca de l’Església pel que fa a la submissió de la dona davant dels seus marits, es va unir també la Secció Femenina de la Falange, que va acabar d’establir un model de dona basat en el «menyspreu del seu cos i la condemna de la seva sexualitat «, ha criticat Miñarro. «Tot aquest discurs que implica submissió i maltractament s’ha quedat en la mentalitat inconscient que es va transmetre de generació en generació i que encara roman avui», va advertir la investigadora.
Llibertat, per la seva banda, recorda l’evolució del feminisme de la seva època. «Vaig viure molts anys a Mèxic i, quan vaig tornar a França en el 68, les dones del partit, universitàries i formades, criticaven nostres grups perquè no els veien necessaris», rememora. «Els semblava una discriminació cap als homes», afegeix encara sorpresa. «Ara, hem evolucionat, però encara falta molt per fer», sentencia.
«Encara hi ha un atac frontal d’aquest patriarcat antiquat que està posant en perill molts dels drets que tant ens han costat aconseguir a les dones», opina també Palma. No obstant això, aquesta investigadora, que és professora i que segueix veient «cert grau de submissió» en les adolescents a les quals dóna classe, és optimista: «Podem plantar-los cara, però necessitem a les noves generacions».
Per això, «cal acabar amb aquesta herència, que es produeixi un duel i, sobretot, que hi hagi una reparació dels danys», continua Palma. «Els traumes han de ser reconeguts, parlats i visibilitzats perquè l’horror es transmet i les violències del passat tenen molt a veure amb les de present», va concloure també Miñarro
