El documental d’Oliva Acosta recupera la veu de les primeres dones que van accedir al Parlament després de la dictadura de Franco.
Era dijous, juliol 13, 1977. Una desena de fotògrafs s’amuntegava al peu d’una de les escaletes del Congrés dels Diputats. Per ella descendien dos ancians: un vell poeta i una veterana política basca de 81 anys. L’home es deia Rafael Alberti, i la dona era Dolores Ibarruri, anomenada ‘La Pasionaria’ des de la Guerra Civil. S’havien aixecat del seu escó per dirigir-se a la tribuna de presidència de la cambra. Anaven a encapçalar la Mesa d’Edat que posaria en marxa la Legislatura Constituent. Les imatges de l’època reflecteixen un hemicicle encorbatat que es girava per mirar a la comunista, que amb la seva sola presència va simbolitzar el final del règim de Franco. Era comunista, sí, però també era dona …
Dolors Ibarruri era una de les 27 caps de dona que amb prou feines es feien visibles en aquell primer hemicicle democràtic després de la dictadura de Franco. En aquella cambra estaven Ana María Ruiz-Tagle, Asunción Cruañes, Soledad Becerril, Esther Tellado, Carlota Bustelo … representants de la meitat de la població en un mar d’homes. Oliva Acosta ha donat veu a 14 d’elles en un documental – ‘Les Constituyentes’-, que pretén reivindicar la veu femenina d’aquell parlament i la necessitat que la dona segueixi influint decisivament en l’activitat política. La cinta va ser presentada el passat 5 de novembre al Festival de Cinema Europeu de Sevilla, que li ha concedit una Menció Especial a la secció EURODOC. La Cadena SER va parlar amb la seva directora enfront de la Torre del Oro
«Per a mi, cada gota d’aquest documental és or», feia broma Acosta en el començament de la xerrada. Una conversa que buscava saber per què s’havia embarcat en un projecte polític d’aquesta magnitud. «Si a mi em diguessin que tinc l’oportunitat matí a les tres de la tarda entrevistar Clara Campoamor, bé, seria el regal professional de la meva vida. Pensar en aquestes 27 com les primeres 27 dones que entren en les Corts, hereves totalment de Clara … per mi va ser una oportunitat que no podia deixar passar «. En l’actitud i en els arguments de la directora es nota la passió que ha posat en la seva obra. Parla de les protagonistes amb determinació. «Se’ls ha de la mateixa visibilitat i el mateix reconeixement. Hi tenen molt a dir i estan encara aquí, podem encara recollir el seu testimoni». El muntatge compta amb 14 d’aquestes parlamentàries, perquè algunes d’elles no han pogut participar i set d’elles ja han mort, entre elles, la mateixa Dolores Ibarruri.
Acosta destaca que les dones que arribaven a l’hemicicle ho feien amb una doble militància, la del seu partit i la feminista. «Ningú sabia què era ser un diputat i totes han de aprender.Esa solidaritat del qual no sap, del que ignora, del que dubta de si estarà preparat». La cineasta assegura que «potser en aquest moment polític està més en el subsòl», però que la mirada femenina segueix sent avui més necessària que mai. «No saps el que m’alegro que l’estrena de la pel · lícula sigui el segon dia de la campanya electoral»-diu Acosta amb un somriure, «perquè aquesta pel · lícula és política totalment, i les protagonistes de la pel · lícula són evidentment polítiques, però hi ha un missatge polític i personal, perquè el personal és polític, que s’ha d’escoltar en aquest país. I precisament ens ho estan donant aquestes dones de l’any 77, que és «senyors, senyores, en política no val tot, hi ha uns valors que cal aconseguir i transmetre ‘». La directora recorda que a ‘Les Constituents’ hi ha «un nivell de representació política altíssim», però que les notes sobre la pel · lícula «estan en la secció de Cultura, a la secció d’Oci, a la secció de Dona … Si jo hagués fet una pel · lícula sobre 27 diputats … estaríem en la secció de Política «.
La importància de les quotes
A la recurrent pregunta de si creu en les quotes, Oliva Acosta respon que «per descomptat que sí», però matisa. «Tant de bo no fessin falta les quotes, jo no vull quotes, però si tu i jo sortim a córrer una cursa d’atletisme, jo vaig carregada amb una motxilla i tu vas sense res, evidentment … dóna’m una mica d’avantatge perquè correm en igualtat, això són les quotes. Tant de bo em tregui la motxilla o et posis tu la motxilla i correm en igualtat «. La directora recorda que, en el seu documental, polítiques de tots els partits es van mostrar d’acord amb aquestes quotes, i que fins i tot alguna d’elles-com Montserrat Surroca, de CiU-reconeix que la seva opinió ha canviat després d’accedir al Parlament. «En qualsevol professió on hi ha proves objectives d’accés, les dones són majoria. Quan les proves són subjectives, com la majoria dels que trien els homes … no és una cosa de misogínia, és afinitat». Acosta tem que, en aquest 2011 vagi passar el mateix que va passar durant el Franquisme amb els drets aconseguits per i per a les dones durant la Segona República. «Ara hem aconseguit una sèrie de coses molt importants les dones, i pot ser que la dictadura dels mercats es porti per davant moltes d’aquestes coses».
