Enfundades en llargues túniques i vels, en jeans i sabatilles o en atrevides faldilles, les dones àrabs vaticinen com irreversible el protagonisme social després de les revoltes de 2011, encara que admeten que la seva pròpia batalla tot just començar.
Ningú dubta que ja mai tornaran a ser les mateixes després dels aixecaments populars que van enderrocar governs a Tunísia, Egipte, Líbia i el Iemen, van forçar reformes al Marroc, Algèria, Oman i Jordània, i mantenen en permanent convulsió a Síria i Bahrain.
«Paguem la factura més cara de la revolució», va afirmar Maha Omar al fer balanç del rol femení en la batejada com Primavera Àrab, on moltes de les seves congèneres van abandonar aquest confinament domèstic basat en la invocació alcorànica per prendre el carrer al costat dels homes.
Quan polítics, acadèmics i gent del carrer comencen a qüestionar si les revoltes-anomenades revolucions pels àrabs-van encoratjar la fecunditat d’una «primavera» o el perniciós d’una «plaga», les dones s’aferren a la rebel · lia per espantar frustrants miratges .
L’escenari lligat a segles de rígida tradició i fervor musulmà fa difícil que l’home-fins i tot el autodefinit revolucionari-cal separar a la dona del rol de proveir confort, plaer i cures a la llar, ser hàbil cuinera i garantir l’educació de la prole.
«La dona àrab sempre va necessitar la rebel · lia, però no sabia com practicar-la, perquè abans, especialment a les de generacions anteriors, mai les van animar ni es van atrevir a fer alguna cosa rebel», va comentar Omar en entrevista exclusiva amb Premsa Llatina.
La jove hispanista, que com tantes persones del seu sexe va omplir carrers i places, va reconèixer que l’any i mig transcorregut des de la immolació d’un tunisià desocupat a Sidi Bouzid ha llegat fets amb gust agredolç, «de vegades molt amarg, però va valer la pena «.
Sempre la paraula constant per a les dones en els països àrabs era l’obediència. Algunes coses sustentades en tradicions i costums, però la rebel · lia en la meva generació és la figura més important, ha apuntat.
Omar valora les egípcies entre les dones àrabs més lliures «perquè van sortir (als carrers sota el govern de Gamal Abdel Nasser) abans que altres», incloses les tunisianes, les quals disputen a les libaneses el qualificatiu de les més occidentals en el món musulmà.
Va recordar que va animar molt als egipcis un vídeo gravat per una noia denunciant la corrupció i animant a la gent a prendre el carrer el 24 de gener de 2011, hores abans de l’esclat de les protestes que 18 dies després van fer dimitir a Hosni Mubarak.
Les dones, a més del malestar generalitzat per la pobresa, la desocupació, la corrupció, la repressió i les violacions als drets humans, necessitaven reclamar el seu propi espai i, tot i innombrables traves, Maha Omar creu que «com a éssers humans hem guanyat» .
«Vam aconseguir ser una de les cares representatives de la rebel · lia contra la corrupció en la societat àrab. Una iemenita va guanyar el Premi Nobel de la Pau 2011, i era una cara àrab, musulmana, que va portar la revolució», va citar amb desbordant orgull.
Va afegir que Esraa Abdel-Fatah (blocaire i fundadora del moviment juvenil 6 abril) va guanyar el Premi Dona de l’Any per la revista «Glamour» i, «estigui o no d’acord amb ella, no deixa de merèixer respecte perquè va portar endavant les causes de la dona àrab «.
