Ghada Abdelal és una jove egípcia que ha revolucionat el món editorial del seu país. El bloc personal que va obrir fa només dos anys ha sortit al mercat en forma de llibre imprès i s’ha convertit en un supervendes. Porta per títol Vull casar-me, una sàtira sobre els matrimonis pactats. Com a introducció, Abdelal escriu: «Sóc una de les 15 milions de noies, d’edats compreses entre els 25 i 35 anys, que reben pressions cada dia de la societat per casar-se«. El llibre, escrit en àrab dialectal egipci, es va posar a la venda al febrer i ja va per la tercera edició, una cosa insòlita.
«Aquí, la gran majoria de noies s’acaben casant amb homes que amb prou feines coneixen«, explica Abdelal al jardí del centre cultural Siwa del Caire. «La noia a penes veu tres o quatre vegades el seu futur marit i hi parla abans del casament«, afegeix. Abdelal, farmacèutica de 29 anys, no ha passat per l’adreçador, i això que de pretendents no n’hi han faltat. Des que es va graduar, fa vuit anys, ha rebut, de forma directa o indirecta, unes 50 propostes de matrimoni: «A molts dels pretendents ni tan sols els vaig arribar a veure; va ser el meu entorn el que em va dir que estaven interessats per mi«.
Amb un estil directe i desenfadat, però carregat de fortes dosis d’ironia i crítica, l’autora explica al llibre divertides anècdotes relacionades amb la seva experiència personal. Entre grans riallades, recorda el cas del seu primer pretendent, un fisioterapeuta que es va plantar un dia a casa seva: «Em va dir que una de les seves principals qualitats era imitar les veus dels actors. ‘¡Quina carrera més brillant!’, vaig pensar. Després es va asseure a la sala d’estar a mirar un partit de futbol«.
Ara reconeix que, des que ha publicat el llibre, ningú ha tornat a demanar la seva mà. Segons afirma, una altra vegada entre rialles, «perquè potser tenen por que pugui parlar d’ells al meu bloc«.
Més pressió a l’interior
Abdelal, que treballa en un hospital públic, adverteix que la pressió matrimonial és molt més forta a l’interior del país, com a Mahalla, al nord del Caire, on resideix. «A la meva ciutat, ser soltera a la meva edat és un problema, i es converteix en un desastre als 30«. Però això és una cosa que a ella no la preocupa: «Casar-me no forma part de les meves prioritats, al contrari del que els passa a la majoria de noies del meu país«. Ara està preparant un altre llibre i estudia per ser guionista de cine, que és al que es vol dedicar.
Però Abdelal no és l’única que ha obtingut un èxit sonat amb la versió impresa del seu bloc on line. La mateixa editorial també ha tret al mercat, i amb un nombre similar de vendes, els títols de dues blocaires més: Aquest és el meu ball, de Ghada Mohammad Mahmud, i Arròs amb llet per a dos, de Rehab Bassam. En tots dos casos, la temàtica és molt àmplia. Els seus escrits, reflexions i vivències quotidianes reflecteixen d’una manera espontània i oberta part de la realitat de la societat egípcia. Aquest és probablement el secret del seu èxit. «Les persones, sobretot les dones que llegien els nostres blocs i després han llegit els llibres s’hi senten identificades; les nostres històries són les seves«, subratlla Mahmud, de 24 anys, casada i embarassada del seu primer fill.
Llicenciada en filologia anglesa i lectora empedreïda –admira les escriptores Sylvia Path, Emily Dickinson i Isabel Allende– Mahmud afirma que el bloc que va obrir fa tres anys l’ha ajudat a depurar el seu estil literari, en què també utilitza l’àrab dialectal. Quan se li demana que esculli un dels relats curts d’Aquest és el meu ball, esmenta el que tracta sobre l’assetjament sexual «verbal i físic» que pateixen moltes dones als carrers d’Egipte.
«En aquesta mena de situacions les dones ens protegim les unes a les altres; això és el que intento explicar en aquest capítol en què relato un cas que em va passar a mi«, assenyala davant la mirada de les seves companyes.
Ficció i realitat
Rehab Bassam, pel seu costat, és l’única de les tres que barreja textos de ficció amb realitat. Va ser la primera que va penjar el seu diari a la xarxa, el 2004: «Internet s’ha convertit en un camp obert per a l’expressió lliure; per això em va atraure tant. Crec que per començar a escriure és necessari parlar primer de les coses que coneixes, que has après a través de la teva experiència. I això he fet«.
És la més gran de les tres blocaires. Té 30 anys, treballa com a traductora i tot i que també és musulmana, no es tapa els cabells amb el vel islàmic. «He crescut en el si d’una família en què no s’ha donat mai importància a la religió que un professa, sinó a la persona com a ésser humà«, diu. El seu llibre és una guia per conèixer els esdeveniments polítics i socials d’Egipte en quatre anys.
A les tres populars blocaires els agradaria veure algun dia traduïts els seus llibres a altres idiomes. Seria una bona oportunitat perquè lectors de la resta del món poguessin conèixer més bé la complexa societat egípcia sota les mirades de tres dones plenes de vitalitat.
