Encara que s’ha avançat en aquest tema, la investigació científica a Catalunya segueix sent predominantment masculina, especialment mentre s’avança cap als llocs de major responsabilitat. Aquesta és la conclusió principal que s’obté després de la revisió dels organigrames de tres grans centres d’investigació en biomedicina, un dels sectors més reeixits i de major projecció científica a Catalunya. No obstant això, aquest problema no és exclusiu de la investigació catalana o fins i tot espanyola, sinó de la majoria de països del món. Diferents autoritats polítiques i científiques han adonat de la gran distància existent entre l’accés de dones i homes a l’adreça científica.
L’última, la Fundació Espanyola de Ciència i Tecnologia (FECYT) que fa pocs dies ha presentar l’informe la Situació de les dones espanyoles en el sistema investigació on es posa de manifest que la incorEsto es lo que se desprende de un análisis realizado por Biomedia de la investigación biomédica de Barcelona, en el que se analiza la distribución por sexos de los puestos de trabajo en el Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS), el Institut de Recerca Biomèdica del Parc Científic de Barcelona (IRB-PCB) y el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB).
Emprant la informació publicada en les pàgines web dels diferents centres, l’anàlisi recull el nombre de dones presents en les juntes de govern i en els diferents nivells de les àrees científiques: caps de departament o àrea, investigadors i becaris pre i posdoctorales. A partir d’aquí, obté el percentatge de sexes respecte al total de persones en una mateixa categoria professional per a cada centre i per al conjunt dels tres centres estudiats. Els resultats mostren que la dona ocupa només el 21% dels llocs directius i en canvi suposa el 66% de les places de becaris.
Això significa que, mentre gran part de la investigació la realitzen dones, són els homes els quals la gestionen i tenen les responsabilitats. Pera Mara Dierssen, directora del grup Gens i Malaltia del Centri de Regulació Genòmica (CRG), aquests resultats no fan més que corroborar que «estem en una estructura social masclista on segueix existint la tendència a pensar que les dones no van a poder prendre llocs de responsabilitat.»
Un dels punts crítics en la carrera científica de la dona es produïx una vegada finalitzat el doctorat quan, en la majoria dels casos, ha de seguir la seva formació en l’estranger. «Moltes dones renuncien a marxar-se perquè les seves parelles no volen acompanyar-les i elles volen seguir mantenint aquesta relació sentimental. Aquesta decisió les col·loca per darrere en el camí als llocs de responsabilitat» s’afirma en l’editorial del Butlletí nombre 138 de la Societat Espanyola de Bioquímicca i Biologia Molecular, del que és editor Joan J. Guinovart, actual director de la Confederació Espanyola de Societats Científiques (COSCE) i del Institut de Recerca en Biomedicina, de Barcelona.
Tant investigadors com col·lectius com l’Associa
ció de Dones Investigadores i Tecnólogas (AMIT) coincideixen a l’hora de nomenar les causes que originen aquesta situació. Barreres sistemàtiques, desmotivació progressiva, estereotips socials discriminatoris i dificultats per a compatibilitzar una carrera investigadora competitiva amb la formació d’una família són els components principals d’un «sostre de cristall» que impedeix progressar a les dones. «Segueixen persistint rols socials que assignen determinades tasques a la dona que al final ha de triar entre ser esposa i mare o investigadora» s’afirma en el citat editorial. El resultat d’aquesta pressió social és que les dones acaben renunciant en part a la seva professió o retarden cada vegada més el moment de ser mares. «Les investigadores han deixat de tenir fills. Moltes han decidit anteposar la seva vida laboral a la seva vida familiar perquè no volen ser discriminades per aquesta raó», subratlla Dierssel.
A aquesta situació s’uneix, a més, l’escassa presència pública a Espanya de dones investigadores i docents que actuïn com models i que brindin una perspectiva positiva per a les joves que comencen la seva carrera. Aquesta situació l’han reflectit diversos estudis com el Llibre Blanc de les Dones de Catalunya en el Món de la Ciència i la Tecnologia, realitzat per la Universitat Politècnica de Catalunya i l’Institut Català de la Dona en 2003 .
Obtenir una major presència en els mitjans de comunicació i en les institucions públiques són, tal com assenyala la AMIT, necessaris per a invertir aquesta tendència. Les quotes que garanteixen la presència femenina en organismes oficials poden contribuir a millorar l’accessibilitat de les dones i a incrementar la seva presència pública. No obstant això, aquesta mesura pot convertir-se en un arma de doble fil i per això investigadores menjo Mara Dierssen afirmen que no cal fer-lo de qualsevol manera, sinó «regint-nos per uns criteris d’avaluació i d’adequació d’aquesta persona al perfil que s’està demanant».
Les mesures a aplicar per a compensar aquest desequil·ibri entre sexes semblen clares. El Ministeri d’Educació va presentar el passat 7 de març, la vespra de la celebració del Dia de la Dona Treballadora, la Unitat Dona i Ciència. Aquesta Unitat busca afavorir la igualtat entre ambdós sexes en la ciència, la tecnologia i l’educació superior i per a aconseguir-lo tindrà cinc grans eixos d’actuació: Augmentar el nombre de dones que estan en posicions de control i gestió, fer visibles a les acadèmiques i científiques, fomentar les vocacions científiques i tecnològiques entre les joves donant a conèixer figures femenines actuals en aquests camps, impulsar la conciliació del treball científic i acadèmic amb la vida personal i promoure estudis per a conèixer la contribució i les aportacions de les dones a la ciència.
Aquest últim és precisament el primer objectiu de la Unitat, que elaborarà dades estadístiques, desagregats per sexes, de la contribució d’homes i dones a la ciència per a després engegar mesures correctores que afavoreixin la igualtat. En l’esmentat editorial des’ BBM s’insisteix que, «no fan mancada lleis, només un petit canvi d’actitud en el dia a dia de les nostres vides. En la base d’aquesta situació està l’egoisme i falta de generositat dels homes que els impedeix renunciar a uns privilegis ancestrals que avui manquen de sentit.»
Tots coincideixen a l’afirmar que la participació de l’home és fonamental, a més d’una actitud social benvolent cap a la dona. La dona segueix estant subrepresentada en la ciència però, i malgrat les traves existents, el seu progrés ha estat molt important en les últimes dècades, tant que en el citat butlletí de la SEBBM no han dubtat a afirmar que «el futur és de la dona». No obstant això, el camí per recórrer és encara extens.
És necessari un canvi d’actitud i mentalitat de tota la societat que permeti major consciència de les capacitats de la dona i majors oportunitats per a demostrar-les.
Mes informació: http://www.biomeds.net/biomedia/d00010306.htm
