Dones Lliures ‘, ideada per Lucía Sánchez Saornil, va publicar 14 números entre 1936 i 1938 i va ser el germen d’una federació de 20.000 afiliades
Fa 75 anys, el 20 de maig de 1936, naixia la revista Dones Lliures. Anarquista, llibertària i emancipadora, es dirigia a les dones obreres i tenia com a meta «despertar la consciència femenina cap a idees llibertàries» i treure a la dona «de la seva triple esclavitud: d’ignorància, de dona i de productora». El primer número es va esgotar gairebé immediatament, el segon va aparèixer el 15 de juny i el tercer just abans de començar la Guerra Civil. En total es van publicar 14 números mensuals fins a 1938. Però va ser el germen d’alguna cosa més: l’Agrupació de Dones Lliures, que va néixer a Madrid, Barcelona, Guadalajara i Sant Sebastià i va aparèixer en més llocs fins arribar a tenir 20.000 afiliades. Encara que els seus fundadores eren anarquistes, pertanyents a la CNT i / o les Joventuts Llibertàries, moltes de les que es van acostar a elles no ho eren. El seu mèrit va ser arribar a totes i formar per aconseguir la seva emancipació econòmica, social i intel·lectual.
Com recordava Sara Berenguer, membre de Dones Lliures i recentment morta, en el llibre col·lectiu Dones Lliures. Lluitadores llibertàries (Fundació Anselmo Lorenzo, Madrid, 1999), la idea de la revista va sorgir a la tardor de 1935 a les columnes del diari Solidaritat Obrera, on Lucía Sánchez Saornil, exsecretària de redacció de CNT de Madrid, convidada per Mariano R. Vázquez, Marianet, secretari general de la CNT catalana, a ocupar una tribuna femenina, respon: «No recullo el teu suggeriment perquè les meves ambicions van més lluny, tinc el projecte de crear un òrgan independent per servir exclusivament als fins que m’he proposat» .
Sánchez Saornil trobar a Mercedes Comaposada, assagista i periodista com ella, i la doctora Amparo Poch i Gascón, a les col · laboradores entusiastes i competents amb les que, després de moltes vicissituds, va poder realitzar el projecte al maig de 1936. Segons la militant de CNT i exsecretària del Sindicat Antonia Fontanillas, que les va conèixer, «Mercedes i Lucía van conferir a la revista una personalitat anarquista revolucionària altament crítica».
Per Martha Ackelsberg, autora de Dones Lliures. L’anarquisme i la lluita per l’emancipació de les dones (Virus, Barcelona, 1991), «tenien diferents prioritats. Per Mercedes, un dels més importants objectius era la formació. Defensava articles per ensenyar les dones sobre una varietat de temes i possibilitats per a les seves vides. Lucía era, entre altres coses, una poeta amb talent. Alguns dels seus poemes es van publicar a la revista «.
A més, relata Ackelsberg, Sánchez Saornil «va escriure un irònic article sobre ‘una fàbrica de noces en sèrie’. Amparo Pochera, metge molt radical verbalment en temes de sexe i gènere, probablement va ser l’autora de molts articles que van aparèixer sobre la salut de dones i nens «.
El cos de redacció estava format per elles tres, que solien signar amb pseudònim, el que fa difícil atribuir els textos. Al mateix temps buscaven col·laboracions exclusivament de dones, com la influent anarquista Emma Goldman.
Les nombroses cartes de Lucía mostren com convèncer a Lola Iturbe, que col·laborava també en Solidaritat Obrera, perquè escrivís a la revista. Tractava d’ensenyar a les dones que volien col·laborar quines dades i quines imatges els havien d’enviar dels seus pobles per publicar articles sobre vagues i col·lectivitzacions al camp. Va ser un treball ardu que va endarrerir diverses vegades la sortida de la revista, que es distribuïa per correu ia través de quiosquers anarquistes o afins. El primer editorial expressava la intenció de «fer sentir una veu sincera, ferma i desinteressada, la de la dona, però una veu pròpia, la seva (…); la no suggerida ni apresa en els cors teoritzants». Així, «tractarà d’evitar que la dona sotmesa ahir a la tirania de la religió caigui (…) sota una altra tirania, no menys refinada i encara més brutal, que ja la tanca i la cobdícia per a instrument de les seves ambicions: la política», ja que «no entén de problemes humans, sinó d’interessos de secta o de classe. Els interessos dels pobles no són mai els interessos de la política. Aquesta és la incubadora permanent de la guerra «.
Lucía Sánchez explicava que «la revista va despertar un viu interès. Les nostres idees van ser acollides com l’única esperança de salvació per milers de dones «. La primera acollida va superar els càlculs i per al segon nombre van haver de doblar la tirada. Ackelsberg assenyala que «moltes dones van trobar interessant i desafiant aquesta obertura de noves direccions i oportunitats». Aquests camins s’anaven a concretar en l’Agrupació Dones Lliures. La guerra comença just després del tercer número. Ja no és aquella revista de 14 pàgines, senzilla, de dos mesos enrere. Ara, ficades de ple en els canvis revolucionaris que la guerra i el feixisme van desencadenar, «fem de Dones Lliures el diari estremit, calenta i vibrant que pugui reflectir amb tota intensitat la imponent grandesa del moment».
Augmenta la seva grandària i enriqueix el seu llenguatge, que reflecteix preocupació i aporta solucions, però també crítiques a la realitat que es viu. El 1938 la revista va deixar d’aparèixer. Moltes de les militants van sortir d’Espanya, algunes es van mantenir en contacte i publicar diversos números de Dones Lliures en l’Exili. Però l’organització com a tal va finalitzar amb el triomf de les tropes de Franco el 1939.
Encara que va tenir una curta durada, la revista Dones Lliures no només va contribuir a aglutinar a un moviment de dones que van lluitar per l’emancipació i que van deixar profunda petjada en els qui les van conèixer i van formar part, sinó que també va suposar un esclat d’originalitat i creativitat que, amb esforç i molta il · lusió, va produir una de les revistes més interessants del periodisme espanyol.
Via DiagonalPeriódico
