A finals del 2005, Kiki Smith (Nuremberg, 1954) va assistir a la inauguració de l’exposició que Elizabeth Murray presentava al Moma de Nova York. Murray, afectada d’un implacable càncer de pulmó que només li va concedir dos anys més de vida, vestia aquell dia una túnica blanca radiant. En veure-la, Smith va experimentar l’estranya i turbant sensació de trobar-se davant l’Anunciació. De retorn al seu taller, la ment d’Smith es va activar i va començar a crear un conjunt d’obres (dibuixos damunt del seu estimat paper Nepal i escultures d’alumini) en què la imatge de la verge Maria seria reemplaçada per la imatge d’un artista indeterminat que rep d’un colom celestial el do de la inspiració. «Això és la inspiració de l’artista: tenir el temor que l’Esperit Sant et reveli coses que tu no voldries ni pensar. Doncs sí, jo accepto el repte! Confio en les veus que sento.»
Aquesta és Kiki Smith i aquest, el seu art, la mateixa cosa (persona i artista són una) que es buida en unes obres d’art en què allò fantàstic i insòlit aflora de manera indiscriminada. Després d’anys d’anar-hi al darrere, la Fundació Joan Miró ha pogut finalment presentar una exposició d’aquesta artista tan personal i peculiar de l’escena novaiorquesa, fonamental en l’art feminista de final de segle i hereva d’un surrealisme sensual i desconcertant alhora.
«A Europa només em pregunten si sóc feminista. Per què no em demanen pels vitralls? Hi ha coses més captivadores en la meva obra.» Kiki Smith, filla del famós arquitecte i escultor Tony Smith, és un caràcter de difícil encaix amb la premsa. Ahir, tot i atendre amb amabilitat les preguntes dels periodistes, no va voler acompanyar-los en la visita a l’exposició. Sobre les seves arrels en el moviment feminista, innegables i que en el seu art es van traduir en una nova manera de representar el cos, Smith admet una obvietat: «Jo no existiria com a artista sense el moviment feminista», però acte seguit, al·legant que té 55 anys, intenta deslligar-se d’un art massa ideològic: «Veig contradiccions entre les creences idealistes i la vida quotidiana. Evidentment que vull un món millor per a les dones, per a les dones i per a tothom. Però un art ideològic clar penso que és perillós; crec que cada posició ideològica té trampa. Jo prefereixo ser més serpentejant i no agafar una fixació amb una única cosa.» Aquest zigzagueig defineix el passeig per l’exposició Her Memory, que la Miró ha organitzat en col·laboració amb el Museum Haus Esters de Krefeld i la Kunsthalle de Nuremberg. La mostra, oberta al públic fins al 24 de maig, es nodreix d’obra recent (vidres pintats o pintures damunt vidre églomisé, escultures de porcellana, guix, bronze o alumini, relleus, gravats, collages, dibuixos i objectes fets amb paper maixé o teixits a mà), una obra que s’acobla en la seva trajectòria marcada per obsessions com la fragilitat, la vulnerabilitat, la por, la compassió, la solitud, la bellesa, la vellesa i la mort.
Martina Millà, responsable d’exposicions de la Fundació Miró, explicava ahir com Smith va concebre l’exposició: «No volia que les obres fossin percebudes com a obres d’art, com a trofeus de cacera. No vol que les obres siguin peces solitàries, vol que configurin camps de relacions amb les obres del costat.» El repte artístic d’Smith és «canviar l’ordre de les coses, suscitar emocions diferents i potents» fent infinites combinacions amb les obres. «Smith vol que l’exposició sigui una experiència», i d’aquí la cura que té amb l’ambientació.
Una atmosfera que l’artista associa amb un jardí esotèric que demana a crits ser desxifrat. L’exposició és certament com un jardí ple de simbolismes, ple de sorpreses desconcertants o d’un plaer dolorós, on entren en comunió o en col·lisió la fascinació de l’artista per les icones religioses, una estètica enganyosament naïf del món de les nines, l’univers de les sibil·les, una fauna dispersa i inquietant d’ocells, coloms, corbs, aranyes, papallones i ratolins, rams o corones de flors en qualsevol racó, cadires que es multipliquen, miralls deformats, bombetes, finestres obertes i tancades, taüts, titelles antipàtics… I les inconfusibles escultures d’Smith de dones amb el cap desproporcionadament més gran que el cos, dones d’una bellesa imperfecta, però al cap i a la fi belles, contrapunts a la imatge sofisticada i immaculada de la dona moderna que predica el món de la moda.
