Un dels meus llibres de fotografia preferits és Women, un recull de retrats de dones, preferentment nord-americanes, d’Annie Leibovitz, sense que aquest fet representi necessàriament que la seva autora sigui una de les meves fotògrafes preferides. Posem-hi que ho impedeix el seu costat de retratista oficial de gent poderosa o superfamosa i aquella mena de frivolitat glamurosa passada pel filtre artisticointel·lectual de Greenwich Village. Però Women em sembla un esplèndid recull de retrats de dones, siguin del camp o de la ciutat, de les més diverses edats, classes socials, cultures, comunitats ètnies, dimensions físiques i professions i, suposo, preferències sexuals. Tota una cartografia del cos femení, de la realitat i de la representació femenines. Publicat l’any 1999, Women és un testimoni de la diversa condició femenina a finals del segle XX. A la vegada, cada retrat és testimoni d’una manera de ser dona, d’una experiència de vida única, com ho és la de tota persona. Tant hi són retratades dones extremament famoses com dones desconegudes que, a traves del retrat, surten de l’anonimat. Així, el llibre inclou retrats de les actrius Sigourney Weaver, estirada espectacularment damunt d’una butaca amb una malla transparent com a única vestimenta, Nicole Kidman, asseguda damunt d’un llit, Susan Sarandon, senzillament bellíssima i, entre d’altres, Frances McDormand, amb expressió de personatge dels germans Coen perdut a Central Park. També hi ha el retrat de la gran poeta Joyce Graham, de les cantants Patti Smith i Jony Mitchell, admirables; de la pianista Helene Grimaud, de les artistes Cindy Sherman, Agnes Martin i, amb el perfil de vell cap de tribu índia, Louise Bourgois; de les exprimeres dames Betty Ford, Barbara Bush i Hilary Clinton, aleshores a la Casa Blanca com a esposa del president Clinton. Però també, i em sap greu (en la mesura que, a més, traeixo l’esperit del llibre) no anotar-ne el nom en adquirir consciència que he consumit la meitat dels caràcters que ha de tenir aquest article, hi ha retrats de dones mineres, infermeres, vaqueres, jutgesses, pageses, militars, arquitectes, performers, cuineres, mestresses de casa i un llarg etcètera que pot imaginar-se. Annie Leibovitz també va voler deixar constància dels cossos femenins ferits a causa de la violència domèstica.
Women s’obre amb un retrat de Marilyn Leibovitz, mare de la fotògrafa, i s’acaba amb un de Susan Sontag, l’amant d’Annie Leibovitz i, de fet, la dona que va donar la idea d’aquest llibre de fotografies. Leibovitz va retratar el cadàver de Sontag, morta el desembre del 2004, amb el consentiment del fill de l’escriptora. «Estranya que ho fes? Un dels primers usos de la fotografia va ser retratar els morts per tenir-ne memòria», va comentar la fotògrafa a Madrid durant la inauguració, a la Sala Alcalá 31, de la mostra Annie Leibovitz: Vida d’una fotògrafa (1990-2005). Aquesta exposició, que inclou la foto del cadàver de Sontag i també moltes altres que mostren l’estat del cos de la intel·lectual nord-americana mentre lluitava contra el càncer, es tanca avui mateix a Madrid. Em sap greu no haver vist aquesta exposició que revela una intimitat a banda d’algunes de les portades més enlluernadores de Vanity Fair, com ara aquella d’una Demy Moore nua i embarassada, amb fotos de Leibovitz.
Lluny del glamur que envolta Annie Leibovitz, ahir va inaugurar-se a Olot una exposició de la fotògrafa Carme Gotarde, que, entre els anys vint i quaranta, va retratar mitja ciutat i comarca. Els retrats de Gotarde, de la qual s’ignora si tenia cap mena de consciència artística, són el testimoni impagable d’una època en què fotografiar-se encara era una experiència excepcional, tal com revela l’expressió gravíssima d’algunes famílies de pagès que anaven a l’estudi de la fotògrafa per retratar-se. Per què ho van fer? Per deixar una imatge per recordar-los? La fotografia com un gest en contra de l’oblit. L’exposició de Gotarde s’ha inaugurat en plenes festes del Tura, durant les quals (concretament, el 8 de setembre) Anne Leibovitz podria perdre els drets d’autor de la seva obra si no paga els 24 milions d’euros que va demanar a l’empresa prestadora Art Capital per eixugar els deutes. Leibovitz és la fotògrafa més ben pagada del món, però també es diu que és qui gasta més per fer fotografies. En un humil estudi de la ciutat Olot, amb un senzill decorat, Carme Gotarde també va ser capaç de fer uns retrats que encara ens revelen.
