És la primera vegada que un museu de primer ordre reorganitza la seva col·lecció en funció del gènere dels artistes exposats i el resultat no sembla exempt de polèmica. Amb la vocació iconoclasta que alguns li retreuen haver perdut, el Centre Pompidou inaugura a París la nova disposició de la seva col·lecció permanent, centrada a analitzar el paper de les dones artistes en l’art modern i contemporani i a posar en dubte el rol subaltern o simplement anecdòtic que se’ls ha atorgat tradicionalment.
La nova permanent del museu pretén narrar una història alternativa de l’art del segle XX que situa les dones al centre i no a la perifèria. ¿Una mesura contundent de discriminació positiva? ¿Un acte de reafirmació feminista? ¿Una simple provocació dirigida a l’encara fal·locràtic món de l’art? Els primers visitants de la nova permanent dubtaven entre diverses opinions mentre es deixaven seduir per les 500 obres exposades, a càrrec d’artistes tan conegudes com Frida Kahlo, Diane Arbus o Louise Bourgeois, al costat de noms menys cèlebres com els de Rosemarie Trockel, Cristina Iglesias o Elisabeth Ballet.
El resultat és menys subversiu del que alguns esperaven, pel fet que el museu ha decidit destinar només una de les dues plantes que ocupa la permanent a aquesta insòlita proposta i reservar la segona per als grans noms (generalment masculins) del segle passat, com Picasso, Matisse, Breton, Miró o Brancusi. Amb tot, el Pompidou ha adoptat riscos considerables per a un centre de la seva magnitud, destinat al gran públic i als nombrosos turistes que alimenten les seves arques i n’asseguren la rendibilitat.
A banda de la falta de precedents i del percentatge numèric (més del 50% del total d’obres exposades al museu seran a partir d’ara de dones artistes), la prova definitiva d’aquesta valentia sembla la sala que obre l’itinerari, on s’explora com les dones han fet servir la pornografia en la seva producció artística. Entre els exemples, la copulació sobredimensionada que va pintar Betty Hopkins o la vagina gegant construïda per Magdalena Abakanowicz, que demostren la reapropiació que les artistes han fet del cos femení, convertit en una mena d’arma política i sovint utilitzat a través de la performance, gènere femení per excel·lència. Un dels exemples més pertorbadors és el vestit «per a anorèxiques» creat per la canadenca Jana Sterbak amb trossos de carn de vedella.
L’obra de les dones exposades no sempre adopta trets tan radicals. Sovint se situa en un registre falsament naïf (i per tant altament irònic) o bé en una transposició intimista dels sentiments marcada per una honestedat força crua. Virginia Woolf considerava indispensable tenir «una cambra pròpia» perquè una dona pogués esdevenir escriptora. El Pompidou explica ara com aquesta cambra s’ha acabat convertint en un tema artístic per a moltes dones, com la sempre autobiogràfica Sophie Calle, la pionera Dorothea Tanning o la jove Tatiana Trouvé, recent revelació de l’escena francesa.
La nova permanent permet arribar a la conclusió que les dones han mantingut relacions ambivalents i conflictives amb el món museístic. Per una banda, critiquen el seu discurs convencional i la seva autoritat excessiva per legitimar els artistes. Per una altra, intenten accedir-hi a tot preu, conscients que la conquesta del poder passa per aquí. El museu esdevé una extensió del sistema patriarcal, que les dones artistes combaten des de diferents fronts.
A l’exposició del Pompidou, un vídeo de l’artista nord-americana Andrea Fraser, disfressada de guia de museu, proposa una visita corrosiva a un centre de Filadèlfia, durant la qual es dedica a comentar la decoració i la moqueta que hi ha a terra, però no els quadres que hi ha penjats. En un registre diferent, les inflexibles Guerrilla Girls van llançar una exitosa campanya el 2004 a través d’un cartell on es preguntaven si calia «anar despullada per poder entrar al Metropolitan Museum» de Nova York. Les xifres en donaven fe: només un 3% dels artistes eren dones, però el 83% dels nus eren femenins.
