Agatha Christie escrivia amb la dedicació exempta de romanticisme i transcendència amb què feia mitja –i li agradava molt fer anar la llana i les agulles– o preparava compota amb les móres del seu jardí. «Les millors històries se m’acudeixen quan rento els plats», acostumava a dir quan el periodista curiós se li acostava. «El meu mètode senzillament és asseure’m a escriure».
En cas de creure aquesta gelosa coqueteria artística, no hi ha cap més misteri en l’extensíssima obra de l’autora que entre el 1920 i el 1976 va escriure 127 llibres i 15 obres de teatre, que degudament traduïdes a totes les llengües concebibles l’han fet entrar al Guinness dels rècords com l’única autora capaç de plantar-li cara editorialment a la Bíblia.
John Curran, estudiós de Christie, ha desxifrat les 73 llibretes escolars en les quals l’autora prenia les notes essencials per a les seves novel·les. El resultat publicat ara en el volum Agatha Christie, los cuadernos secretos (Suma) ratifica que el mètode de l’autora era un autèntic caos. Però un caos fascinant per a l’especialista i per a la legió de fanàtics de l’obra de l’autora. El volum té a més un bonus-track amb dos curiosos relats inèdits, La captura de Cerbero –una versió alternativa a l’homònim que apareix al llibre Els treballs d’Hèrcules– i El incidente de la pelota del perro.
La conversa amb Curran té lloc a Torquay, la petita localitat costanera del comtat de Devon on l’autora va néixer el 1890, a prop de molts dels escenaris de les seves novel·les i, especialment, de la mansió Greenway, una de les residències més estimades de Christie.
El mes de novembre del 2005, quan la casa estava a punt de ser clausurada per a la restauració definitiva que la convertiria en el que és actualment, el museu dedicat a l’autora, Curran hi va anar en resposta a la trucada del nét i hereu, Mathew Prichard, que li va donar carta blanca per furgar en els papers de l’escriptora.
«En l’anomenada habitació del fax, un cubicle estret cobert d’armaris on es guardaven els seus manuscrits i la correspondència privada, vaig fer el descobriment d’aquests quaderns, no tant perquè no es tingués coneixement de la seva existència sinó perquè vaig fer el que ningú s’havia atrevit a fer fins aquell moment, desxifrar l’endimoniada cal·ligrafia de l’autora».
El que Curran va descobrir en els quaderns, com si fos Champollion davant de la Pedra Rosetta, és que Dame Agatha era capaç de fer una llista de la compra i al seu costat un croquis per a algun dels seus elaborats enigmes. «Ella prenia notes a qualsevol lloc, tenia sempre un d’aquells quadernets a mà i en ocasions arribava a perdre’ls».
Només un dels 73 quaderns que, precisament es pot veure al Museu de la ciutat de Torquay, correspon íntegrament a una novel·la, en aquest cas Deu negrets, la resta és un batibull de maquinacions, verins que no deixen empremta, estratègies letals i, fins i tot, declaracions d’impotència quan les trames no acabaven de quadrar-li: «¿Per què? ¿Per què? ¿Per què?», es pot llegir en una de les pàgines.
També redueix els arguments a fórmules gairebé matemàtiques en les quals s’apunten totes les possibles variacions d’una situació i que armava d’una manera aparentment intuïtiva però que d’acord amb els resultats és l’única possible.
Curran no només ha transcrit les notes sinó que també les ha posat en relació amb el resultat final, armant i interpretant després una espècie de puzle policíac, autèntic Agatha Christie. «Ella aprofitava gairebé totes les seves idees i a vegades les reelaborava, amb nous i sorprenents resultats».
És coneguda la resposta que Christie li va donar al novel·lista policíac Nicholas Blake, nom de plume del poeta llorejat Cecil Day-Lewis, pare del famós actor, que va intentar comprar a l’escriptora alguna idea que ella hagués rebutjat: «Jo ho aprofito tot». Els quaderns de Curran testifiquen que no va ser així, però que tampoc li va sobrar gran cosa.
Tant que trobar una obra inèdita –és el cas dels dos contes– és una absoluta raresa. El incidente de la pelota del perro és una versió abreujada del que després seria la seva novel·la Testimoni mut i potser per això va desestimar-ne la publicació.
La captura de Cerbero és una altra cosa. Una història involuntàriament grotesca que il·lustra molt clarament el candor ideològic de l’autora, que al llarg dels anys es va dedicar a proclamar el seu apoliticisme.
Escrita el 1939, a l’inici de la segona guerra mundial, presenta un líder alemany, en què no és difícil reconèixer Adolf Hitler («cap allargat i bigotet», descriu), que després de la seva misteriosa desaparició torna convertit en un líder pacifista. No és estrany que a l’editor de l’Strand, la revista en què es publicaven setmanalment les històries de Mrs. Christie, se li entravessessin els pastissets del te de les cinc quan el va llegir i va decidir no fer públic el relat.
