«Si veig una dona en un grup, crec que la majoria dels seus col.legues la veuen sobretot com un músic més. Aquest és el major complert i el major èxit per la qual tantes lluitem i tan poques aconseguim». Així resumeix la música nord-americana Rickie Lee Jones el lloc que ocupen avui les dones en la música moderna.
Enrere queden els anys en què ser dona era un llast per viure de les seves guitarres elèctriques, la seva veu i les seves composicions. «Només eres una dona intentant treballar en un negoci d’homes. Cada promotor, cada representant d’una emissora de ràdio, cada mànager era un home. La banda eren homes…«.
En aquest món es va desenvolupar Lee Jones, que va despuntar en la dècada de 1980, segons relata en el pròleg del llibre Dona i música (66rpm), en què el crític musical Toni Castarnado analitza l’aportació femenina a la música a través de 144 artistes.
Patti Smith és una d’aquests icones, entre les quals també figuren artistes de la talla de Janis Joplin, Nina Simone, Cat Power, Joan Baez, Ella Fritgerald, Billie Holiday i les espanyoles Christina Rosenvinge i Mala Rodríguez.
Smith, autora amés de la introducció de la publicació, destaca en aquest apartat que les dones músic d’ara estan «millor preparades» que les de la seva època. No obstant això, defensa una diferència, segons ella, insalvable amb els homes: «Crec que al final el més important per a una dona no és si ets o no ets una artista. No crec que sigui diferent pertànyer a un gènere humà o a un altre quan ets músic o escriptor, el que de veritat importa és ser mare. Aquesta és la gran diferència existent entre homes i dones».
Castarnado considera que el paper de la dona en la música «popular» (separada de la clàssica) continua silenciat. I, com a prova d’això, planteja: «És que tindria sentit un llibre que es titulés Home i Música?». Castarnado aplaudeix «que la dona ha avançat», però recorda que «encara queda molt per a la igualtat».
En efecte, els temps han canviat, però el pòsit de dècades del rol femení de mestressa de casa encara pesa. D’una o altra forma. Per Christina Rosenvinge, a les dones músiques avui en dia encara els falta coratge.
«Encara em trobo amb noies a les quals els costa fer el pas de ser músics, que no s’atreveixen pel simple fet de ser dones, i a mi això em preocupa. Per què no hi ha noies que siguin crítiques? Per què no hi ha tampoc noies que siguin tècnics de so? Això donaria per a moltes teories», va assegurar en una entrevista recent a Castarnado.
«En el meu cas, a un nivell professional, em sento més a prop de la música que fan els homes. Només cal veure la llista de músics espanyols amb els que col.laboro. La meva banda és íntegrament masculina, però defenso i dono suport que hi hagi més dones», assegura.
Joséphine Ayling tampoc volia un grup femení. Pertany a una nova fornada de músiques i des que va començar a pujar als escenaris, en la seva Austràlia natal, sempre havia tocat amb nois. «No volia tenir un grup només de noies», assegura a Madrid, on viu i on va néixer el grup que lidera, Boat Beam. Explica que la majoria dels grups de dones són productes fets a mida i amb una més que dubtosa qualitat musical. I ella volia fugir d’un possible encasellament.
Però quan va arribar a Madrid i va començar a tocar amb la violoncel.lista madrilenya Aurora Aroca, aquesta idea es va esborrar. Abans, el 2008, havia començat a crear i tocar amb la violinista nord-americana Alisha Buttke, que, com Aurora, venia del món del conservatori. Les tres van aconseguir fusionar la guitarra elèctrica amb els instruments de corda clàssics.
L’experiència va ser tan enriquidora que Boat Beam acaba de treure al mercat el seu segon disc, Reincarnation, que Josephine defensa ara que el grup l’integren tres noies. «Hi ha tants grups de només nois que cal equilibrar«, defensa.
El mateix passa amb els festivals de música. Boat Beam ha tocat al Primavera Sound i el BAM, a Barcelona, i ha fet gires per Japó, Escòcia i Vietnam. Elles són l’excepció. Aquestes músiques d’avui no s’han sentit discriminades, però creuen que ha arribat l’hora d’anar més enllà. De creure-s’ho. «La majoria de grups que toquen són d’homes», coincideixen. Per això reivindiquen els festivals amb grups femenins.
Josephine va canviar radicalment la seva perspectiva. I com ella, la immensa part de la societat. Aquest és el camí. I amb aquesta idea conclou també Lee Jones el pròleg del llibre: «És hora de convidar als nois a que siguin una de les noies».
