Elizabeth Taylor va morir ahir a Los Angeles, a l’edat de 79 anys, a causa d’una insuficiència cardíaca. Feia gairebé dues dècades que estava inactiva a les pantalles, des que va interpretar una senyora de temps remots a Los Picapiedra (1994), adaptació amb actors de carn i ossos de la cèlebre telesèrie de Hanna-Barbera, encara que després va fer algun paper en produccions televisives.
Malgrat això, seguia representant millor que ningú, ni mites morts ni actrius vives, el fulgor del Hollywood daurat, la representació perfecta d’aquell glamur que va immortalitzar a la pantalla amb la seva fastuosa composició de Cleopatra a la pel·lícula homònima de Joseph L. Mankiewicz el 1963.
Aquell film va ser un sonat fracàs comercial però, al mateix temps, va significar el moment àlgid del concepte clàssic de l’star system. No en va hi compartia repartiment amb Richard Burton (com a Marc Antoni), que un any després es convertiria en el seu cinquè marit. Junts formarien una de les parelles més seductores i provocadores, però també antipàtiques i grotesques, de la història del cine. Si fossin avui matrimoni, ningú cotitzaria més que ells a la premsa del cor i la teleporqueria.
Elizabeth Taylor exemplifica més bé que ningú l’època més glamurosa, i també més tràgica, del vell Hollywood. La protagonista d’Un lugar en el sol, La senda de los elefantes, L’arbre de la vida, La gata sobre la teulada de zinc, De repente, el último verano, Gegant, Cleopatra, ¿Qui té por de Virginia Woolf?, Reflexos en un ull daurat i Boom resumeix en la seva carrera artística, i en la seva moguda vida personal, l’esplendor i l’ocàs del cine hollywoodià.
Sense ella no es podria entendre el seu funcionament als anys 50 i 60, moments de verdadera ebullició en el si del cine nord-americà. Amb Burton van ser bells i maleïts, elegants i díscols. Els seus canvis ètics i estètics van córrer paral·lels a la defenestració del vell mite de Hollywood.
Taylor havia nascut a la localitat britànica de Hampstead Heath, a prop de Londres, el 1932, de pares d’origen nord-americà que havien emigrat a Anglaterra. El seu pare es dedicava al comerç d’obres artístiques i la seva mare era una actriu retirada.
El 1939 van tornar als Estats Units, a Califòrnia, i l’obsessió de la seva mare perquè seguís els seus passos la va portar des de molt jove a presentar-se a diversos càstings. Finalment va ser descoberta per un cercatalents d’Universal quan tot just havia complert els 10 anys.
La seva carrera com a actriu infantil i adolescent va estar marcada per la presència en diverses pel·lícules de la sèrie Lassie. National Velvet (1944), una comèdia sobre el món de les carreres de cavalls, va ser el film que la convertiria en una incipient estrella infantil. Seria al final dels 40 i principis de la dècada següent quan començaria a despuntar de veritat, amb títols com Donetes (1949), El padre de la novia (1950) i El padre es abuelo (1951).
Richard Brooks va ser dels primers a intuir les seves millors prestacions dramàtiques a L’última vegada que vaig veure París (1954), segons text de Francis Scott Fitzgerald, i La gata sobre la teulada de zinc (1958), adaptació de Tennessee Williams.
Llavors estava casada amb el seu tercer marit, el productor Michael Todd. L’havien precedit l’hoteler Nicky Hilton, amb qui va contraure matrimoni a bord del Queen Mary, i l’actor britànic Michael Wilding. Després de la prematura mort de Todd, Taylor es casaria amb el cantant Eddie Fisher. Amb Burton va celebrar dos casaments, el 1964 i el 1975, i els corresponents divorcis. El senador John Warner i l’excamioner Larry Fortensky van tancar el compte nupcial.
La relació amb Burton la va marcar poderosament, tant en el terreny personal com en el cinematogràfic. Amb ell va formar torrencial parella a Cleopatra, Castells a la sorra (1965) i ¿Qui té por de Virginia Woolf? (1966), entre altres. Per aquesta última i per Una mujer marcada (1960), Taylor va guanyar dos Oscars.
Entre els seus últims treballs de certa envergadura destaca El pájaro azul (1976), una extravagància fantàstica realitzada pel veterà George Cukor en què va compartir cartell amb Jane Fonda i amb un altre mite de la seva mateixa generació, Ava Gardner.
