Antoni Clavé era un dels artistes catalans exiliats a París més reconeguts quan, a finals dels anys 40, en una de les seves trobades amb Picasso, va voler mostrar al malagueny unes pintures d’un autor suposadament desconegut. «Vaja, és una mica
naïf –va comentar el pintor–però té intenció i utilitza bé els colors». I Clavé li va contestar: «És la meva mare».
Joan Gaspar relatava aquesta anècdota poques hores abans de la inauguració, a la seva galeria, d’una exposició que reuneix obres d’11 dones, entre elles una desconeguda Maria Sanmartí, la mare d’Antoni Clavé. «Era una dona molt divertida, que va ser valenta i no es va deixar abatre», explica Gaspar, que la va conèixer personalment.
Nascuda a Barcelona el 1886 i malalta d’una paràlisi que li afectava mig cos, Maria Sanmartí va criar sola el seu fill, Antoni, quan el seu marit la va abandonar. Fins a la mort d’ella, el 1958, mare i fill només es van separar tres anys, del 39 al 42, el temps que ella va trigar a reunir-se amb ell a l’exili de París. És allà on Maria va voler correspondre a un dibuix que li havia regalat el seu nét i es va posar a pintar.
Els amics de Clavé, inclosos Picasso i Charles Chaplin, van aplaudir aquelles creacions casolanes i Maria Sanmartí va arribar a exposar a París i a la històrica Sala Gaspar de Barcelona. Mig segle després, amb motiu del festival Ellas Crean, la galeria Joan Gaspar ha recuperat dos quadros de flors de Sanmartí, que s’exhibeixen juntament amb un dispar recull d’obres de dones artistes.
En aquest ram hi llueixen, entre d’altres, figures oblidades com Lluïsa Vidal i Monserrat Gudiol, creadores de les avantguardes històriques com Suzanne Roger i Marie Laurencin, i joves promeses de l’art contemporani com l’extremenya Ruth Morán. «He aprofitat per treure a la llum dones que sempre han lluitat», comentava Gaspar.
En aquesta lluita per visibilitzar la seva aportació al món, les dones han fet servir totes les armes al seu abast, per això va ser una cuinera, Carme Ruscalleda, l’encarregada d’obrir l’exposició amb una conferència titulada Art als fogons, i la magistrada del Tribunal Suprem Encarnació Roca va ser convidada a parlar sobre la creativitat en el camp del Dret.
La pluralitat de llenguatges, tècniques, suports i visions artístiques no s’acaba aquí. A la mostra també hi intervenen la jove joiera de Cadaqués Gemma Ridameya i la madrilenya Candela Cort, que dissenya barrets avantguardistes que han aparegut en pel·lícules, obres de teatre i desfilades de moda.
Aquest atractiu batibull creatiu ofereix diàlegs espontanis entre obres actuals i algunes que tenen més de cent anys. És el cas de Noia i gat negre (1905), un preciós quadro d’ambient domèstic firmat per Lluïsa Vidal, col·locat a poca distància d’una recent escultura de la sueca Anna Jonsson, La lista de Gema, en què una noia es recolza en una columna de llibres escrits per dones. «El diàleg entre les obres d’artis-
tes modernes i contemporànies permet adquirir una perspectiva his-
tòrica del treball, la condició i l’estètica de les dones artistes», s’afirma en el text de presentació de l’exposició.
Entre els oblits històrics més flagrants hi ha el de Lluïsa Vidal (Barcelona, 1876-1918). «Va pintar com un home i va desaparèixer com una dona», sentencia l’escriptora Marcy Rude sobre aquesta artista que va aconseguir el reconeixement professional en una època en què a les dones només se les reconeixia per parir un fill darrere l’altre. El títol fa referència als comentaris dels crítics de l’època, que elogiaven el seu «talent viril», i al fet que, al cap de 20 anys d’exposicions i premis, caigués en l’oblit, fins al punt que moltes de les seves creacions, segons Rude, «encara es fan passar per obres de Ramon Casas».
«La selecció de la mostra no es basa en criteris científics –confessa Gaspar–. Algunes obres pertanyen a la col·lecció de la meva família i em feia il·lusió ensenyar-les, encara que no siguin artistes de gran patacada, que és el que es porta ara».
