Lluita de sexes, racisme i desigualtats socials marquen l’obra de l’autora britànica, de 88 anys.
«No poden donar el premi a un mort i deuen haver pensat que és millor donar-me’l ara», fa broma.
Una de les figures més prestigioses i combatives de les lletres universals, l’escriptora britànica Doris Lessing, va ser ahir la guanyadora del premi Nobel de literatura 2007. Amb el guardó, l’Acadèmia sueca ha volgut recompensar «la narradora èpica de l’experiència femenina, que amb el seu escepticisme, ardor i força visionària escruta una civilització dividida», segons el comunicat fet públic a Estocolm.
A punt de fer 88 anys, Lessing és la persona de més edat que ha rebut aquest guardó i la primera britànica que ho aconsegueix. Amb mig centenar d’obres escrites, va obtenir la fama internacional amb El quadern daurat (1962), potser el seu llibre més controvertit i el que la va convertir, sense pretendre-ho, en un model per a les feministes.
Creadora d’una narrativa complexa, els seus temes abasten conflictes morals i polítics molt amplis, com les dife- rències entre els sexes, el racisme, el terrorisme o la destrucció del medi ambient. Eclèctica i anticonformista, ha cultivat multitud de gèneres, des de la saga fins al conte curt, la ciència-ficció i el teatre.
La concessió del premi la va sorprendre de compres per Londres. Al tornar a casa seva, al barri de West Hampstead, i veure apostats desenes de periodistes i fotògrafs, va pensar, segons va dir després, que s’estava filmant un xou de televisió al seu carrer. Van ser els reporters els que li van donar la bona notícia. «He guanyat i n’estic molt contenta. Ara tindré molts discursos i moltes flors i serà molt maco», va declarar. «No poden donar el Nobel a algú que està mort, així que crec que han pensat que és millor donar-me’l ara», va comentar amb humor.
La visita del sequaç
Lessing va recordar que als anys 60 l’Acadèmia sueca li va enviar «un dels seus sequaços per dir-me que jo no els agradava i que no obtindria mai el Nobel». L’autora es preguntava, amb ironia, per què han canviat d’opinió i pensa que potser amb els anys ha «guanyat respectabilitat».
Fruit de l’època de l’imperi britànic, Doris May Taylor va néixer a Pèrsia, avui l’Iran, el 1919. Filla d’un militar, el 1924 la seva família es va traslladar a Rhodèsia, avui Zimbabwe, on el seu pare havia comprat una granja. La infància africana, bastant infeliç i solitària, la va marcar per sempre i va ser al mateix temps una gran font d’inspiració.
La seva primera novel.la, Canta la hierba (1950), publicada un any després d’arribar a Londres, narra l’aventura amorosa de la dona d’un granger blanc amb un servent negre, i examina l’opressió racial a la colònia. Va ser un èxit. La història de la seva joventut inspira la seva primera saga, Hijos de la violencia, que va des del 1952 fins al 1969.
Lessing va abandonar els estudis als 14 anys i se’n va anar al que avui és Harare, on va treballar com a mainadera, telefonista i secretària. Es va casar i es va divorciar dos cops, després d’arribar a la conclusió que el matrimoni no li convenia. De la seva primera unió, als 19 anys amb un funcionari, en va tenir dos fills que es van quedar a l’Àfrica. El seu segon marit va ser un comunista alemany de la línia dura, Gottfried Lessing, amb qui va tenir un tercer fill, que encara avui viu amb ella. L’autora, militant també, va deixar el partit el 1956, després de la invasió d’Hongria, «per caure com la resta en una profunda desconfiança en el món».
Lluitadora per la igualtat de la dona, Lessing va denunciar l’apartheid i la tolerància dels governs liberals amb règims corruptes i dictadures com la de Robert Mugabe. Els criteris estrictament literaris justifiquen de sobres la concessió d’un Nobel, que ahir ningú li disputava.
