Els camins de l’èxit a les llibreries són inescrutables. Res garanteix que molts anys després d’haver-se forjat una carrera literària i haver caigut en l’oblit, alguns escriptors tornin a ocupar els aparadors, flamants i nets de pols, per trobar-se amb els lectors del futur.
Però això és precisament el que ha passat amb l’anglesa Stella Gibbons, autora de la divertida La hija de Robert Poste (Impedimenta), novel·la del 1932, que recuperada vuit dècades més tard ja suma nou edicions en castellà des que va aparèixer la primavera passada i que s’ha convertit en un petit hit impulsat per la barata però indiscutible fórmula del boca-orella.
La bona notícia és que Gibbons no està sola, sinó que forma part d’un interessant filó editorial, el de les escriptores britàniques més o menys silenciades pel pas del temps o els vaivens de l’edició, que a poc a poc han aconseguit trobar un racó a les llibreries. Aquestes són algunes d’elles.
STELLA GIBBONS: La paròdia també té gènere
No és necessari conèixer els clàssics de Jane Austen o de les germanes Brontë per disfrutar de la lectura de La hija de Robert Poste, de Stella Gibbons (Londres 1902 – 1989), però si es tenen presents aquestes novel·les el plaer és superior, perquè és una esbojarrada i lleugera paròdia no tant d’aquest model com de la seva lamentable seqüela, cultivada per les escriptores populars i romanticotes de la dècada dels anys 30 del segle passat, avui justament –aquestes sí– oblidades.
«Crec que per això la novel·la ha funcionat tan bé entre les fidels lectores d’aquesta mena de literatura –explica el seu editor, Enrique Redel–i només hem de recórrer als blocs especialitzats per adonar-nos de com s’han estès les recomanacions». De fet, l’obra es pot llegir com una versió d’Emma, l’entusiasta manipuladora que intenta solucionar els problemes dels altres, d’Austen.
Gibbons va escriure més de 20 novel·les, però cap va tenir l’èxit de La hija de Robert Poste, premiada a França amb el Femina i prohibida a Irlanda per defensar la contracepció. S’ha revelat incombustible al pas del temps.
MURIEL SPARK: Intel·ligent, complexa i sofisticada
En la llista dels 50 millors autors britànics des del 1945 elaborada pels lectors del Times, Muriel Spark (Edimburg, 1918 – Florència, Itàlia, 2006) ocupa el 8è lloc, el més alt de l’escalafó entre les escriptores –amb el permís d’Iris Murdoch, al 12è–.
Escocesa de prosa intel·ligent i sofisticada, catòlica i amiga de Graham Greene, que la va ajudar en els mals temps, va retratar com ningú la intensitat i complexitat de les relacions femenines a La plenitud de la señorita Brodie, que Pre-Textos va rescatar fa uns anys i que Edicions 62 va publicar el 1994 com a El punt dolç de la senyoreta Brodie.
Amb la recentment apareguda Memento Mori (Plataforma), Impedimenta prepara l’edició d’una altra de les seves grans novel·les, Las señoritas de escasos medios.
BARBARA PYM: Una Jane Austen amb veu pròpia
Fidel a la seva vocació femenina, Lumen està apostant per aquesta autora de qui ja va publicar Jane y Prudence i ha llançat ara Los hombres de Wilmet.
A Barbara Pym, (Oswestry, 1913 – Oxford, 1980) eterna soltera i cultivadora d’històries molt domèstiques, se li ha penjat l’etiqueta de Jane Austen del segle XX. Però això no ha d’emmascarar la seva delicada i genuïna personalitat feta a parts iguals del més incisiu i intel·ligent humor british i d’una especial atenció als detalls.
Pym, molt llegida al seu país al anys 50, i repudiada als 60 per demodé pels cultivadors del flower power, va ser posada un altre cop en circulació a finals dels 70 gràcies a una crítica del gran i tristíssim poeta Philip Larkin.
PENELOPE FITZGERALD: Una dolça velleta, només en aparença
Julian Barnes, un dels seus lectors incondicionals, explica que la gran escriptora que era s’ocultava sota l’aspecte d’una dolça velleta a qui en aparença només li agrada fer melmelades.
Nascuda al si d’una família d’intel·lectuals, Penelope Fitzgerald (Lincoln, 1916 – Londres, 2000) era filla del director de Punch i va ser educada a Oxford, però va arraconar tot aquest bagatge per dedicar-se a la família.
Amb els 60 fets va publicar la primera novel·la i després La librería (Impedimenta), inspirada en un aparentment anodí capítol de la seva pròpia vida com a llibretera frustrada en un poblet de l’Anglaterra profunda.
Abandonada la línia autobiogràfica, als anys 80 va apostar per la novel·la històrica, on va donar el millor d’ella mateixa. El comienzo de la primavera, la novel·la que Barnes prefereix de Fitzgerald, és d’aquesta època i apareixerà l’any que ve.
JEAN RHYS: La llegenda de la dona desolada
Jean Rhys (Dominica, 1890 – Exeter, 1979), bonica, alcohòlica i autodestructiva. La seva vida sembla una de les seves històries terribles i desolades.
Va escriure quatre novel·les llegendàries i desesperades i després va caure en l’oblit fins que va reaparèixer el 1966 amb la imprescindible L’ampla mar dels Sargassos, editada per 62 el 2007 i recuperada per Lumen l’any passat com a primera entrega de l’obra completa. A l’octubre sortirà Una vida sin ti, que reuneix quatre novel·les breus.
Adorada per les feministes, Rhys es va resistir a l’etiqueta. «Malgrat que els homes han estat molt miserables amb mi, no els puc donar la culpa del que sóc», va dir amb la seva habitual lucidesa.
