Bàrbara Molina té 15 anys quan desapareix. La policia investiga el seu entorn més pròxim, un professor, un nòvio, la família, una amiga íntima…, però ningú, excepte el seu segrestador, sap que des d’aleshores fa quatre anys que està tancada en un zulo, patint abusos físics i psíquics. Sent ràbia, odi, culpabilitat, por, vergonya, resignació…
Aquesta crua i excel·lentment ben resolta història titulada Paraules Emmetzinades, premi Edebé de literatura juvenil que arriba ara a les llibreries, va començar a materialitzar-se arran de les preguntes que van generar a una conscienciada Maite Carranza els tristament famosos casos de les austríaques Natascha Kampusch i Elisabeth Fritzl.
Però no s’enganyin, aquesta novel·la trenca clarament les fronteres de l’edat i acaba atrapant el lector adult i reclamant la seva atenció. Aparcant la fantasia que envoltava les seves últimes novel·les –Màgia d’una nit d’estiu i la trilogia supervendes La guerra de les bruixes–, la veterana escriptora barcelonina, amb més de 40 obres en la seva trajectòria, vol «donar visibilitat a les víctimes» de l’abús sexual infantil i denunciar obertament un drama que la societat acostuma a silenciar. I ho aconsegueix gràcies a una estructura de thriller policíac amb un entranyable subinspector que està a punt de jubilar-se.
Carranza tenia al cap des de fa anys escriure sobre el maltractament a dones i el poder del fort sobre el feble. Però van ser els casos de Kampusch i Fritzl, totes dues tancades en zulos, durant 8 anys la primera per Wolfgang Priklopil, i durant 24 la segona, pel seu pare, amb qui va tenir set fills, els que alimenten Paraules Emmetzinades.
«¿Com van viure?, ¿com s’aixecaven cada dia sense esperances?, ¿com eren de febles les seves armes per ser segrestades tan joves?, ¿van patir la síndrome d’Estocolm?, ¿podien odiar l’única persona que les lligava al món i de la qual depenia la seva supervivència? I la mare de Fritzl, ¿ignorava el que passava?, ¿com podia viure amb l’agressor de la seva filla sense sospitar res?», es va preguntar l’autora.
Encara que en les últimes setmanes els escàndols de pederàstia al si de l’Església catòlica es multipliquen, és un tema que segueix sent tabú en «una societat molt hipòcrita que tendeix a amagar la porqueria sota l’alfombra. Hi ha jutges que acusen les víctimes d’haver seduït el seu abusador i escoles que aconsellen a les famílies callar per no embrutar el nom del centre», assegura Carranza, que ha realitzat una conscienciosa feina d’investigació parlant amb inspectors dels Mossos d’Esquadra, amb psicòlegs, víctimes i amb la Fundació Vicki Bernadet, especialitzada en l’ajuda i atenció als afectats.
Les estadístiques són esglaiadores: a Espanya, un 23% de nenes i un 15% de nens menors de 17 anys han patit abús sexual. El 60% no ha rebut cap ajuda i és probable que molts casos no hagin sortit a la llum. Són dades de l’últim estudi seriós del Govern, «però són xifres del 1994 i és necessari actualitzar-les. Si no ho fan potser és perquè temen els resultats», reclama Vicki Bernadet, víctima d’abusos des dels 9 fins als 17 anys i presidenta de la fundació que porta el seu nom (www.fbernadet.org). Opina i avisa, a més, que segueix sent «un problema íntim, que no traspassa els límits de l’àmbit familiar, i que s’ha d’aconseguir que sigui un problema social».
Per això considera important que Paraules Emmetzinades sigui lectura recomanada a les escoles: «És un error i una assignatura pendent no tractar aquests temes amb naturalitat entre els joves. Se’ls ha d’alertar dels riscos».
I aquests, segons els experts, solen estar en l’entorn més pròxim als infants. Segons Carranza, que va ser professora de Batxillerat durant 14 anys, «se’ls diu ‘no parlis amb desconeguts’, però aquests són només un 10% dels abusadors. La majoria són persones que estan en el cercle de la víctima, gent que els mereix confiança: un mestre, un familiar, un metge, un veí…».
Els abusadors «són persones seductores, que utilitzen paraules dolces, enganyoses, emmetzinades, que confonen els nens sobre la diferència entre amor i sexe, entre carícia i abús –afirma–. No s’ha d’associar l’abusador amb un malalt, anòmal o pervers. Són persones respectables i encantadores en la seva vida familiar i professional i intel·ligents perquè aconsegueixen el silenci de les víctimes».
Fan que se sentin culpables –«Els diuen ‘ningú et creurà perquè jo sóc una persona respectable’»– i exerceixen «un maltractament i manipulació psicològica per eliminar la seva autoestima i perquè sentin vergonya de si mateixes».
Per això, tant adults com joves han d’estar atents per interpretar les pistes que van deixant les víctimes –canvis de comportament, autolesions, mentides, orinar-se al llit…– i denunciar l’abús. «La primera arma de l’abusador –sentencia Carranza amb rotunditat– és el silenci de la víctima, la connivència, la por i la complicitat».
