La novel·lista i professora de la Universitat Rovira i Virgili Montserrat Palau (Tarragona, 1958) publica l’assaig Maria Aurèlia Capmany. Escriure la vida en femení (Arola), un recull d’estudis sobre diferents aspectes de l’escriptora i intel·lectual catalana, centrats en el feminisme i la condició de la dona.
Palau ha reunit més de vint anys d’assajos sobre Capmany, a qui va conèixer durant el curs 1976-77 a través de Jaume Vidal Alcover, professor de Palau a Tarragona i company de la Maria Aurèlia: «La primera vegada que la vaig veure em va causar una impressió potent: anava vestida amb combinació i fumava un senyor cigar. No era el tipus de dona que havia vist fins aleshores«.
En el preàmbul de l’edició, Montserrat Palau recorda l’ambient que la parella Vidal-Capmany va crear a Tarragona, on les portes de casa seva eren obertes de bat a bat i el debat intel·lectual constant. Palau defineix la Maria Aurèlia com a «dona, catalana, lletraferida, lúcida i impertinent«, una dona moderna i creativa, que va gestar un univers creatiu al voltant de la seva vida i que va donar oportunitats a molta gent. No obstant, Palau matisa que era «una intel·lectual heterodoxa, més encara dins la nostra ortodòxia imperant, que ha resultat incòmoda per a l’establishment cultural. A excepció dels volums de les obres completes resulta difícil trobar les seves novel·les a les llibreries«.
Montserrat Palau explica les raons de no haver estat reconeguda com calia perquè la Maria Aurèlia era «impertinent, realista quan no calia ser-ho, que no s’avenia als dictats de la cultura establerta. Quan va guanyar el Sant Jordi amb Un lloc entre els morts, l’any 68, ho va fer amb una novel·la històrica, que aleshores era un tipus de novel·la que no es portava gens«.
Les noves generacions d’autors la van reconèixer com a mestre, especialment quan «va ser reivindicada per la Generació dels 70, des de Montserrat Roig i Terenci Moix fins a Jaume Fuster, Agustí Pons, Guillem-Jordi Graells i Benet i Jornet«.
Palau ha centrat el volum en aspectes com l’existencialisme i la nova òptica psicològica en les seves primeres novel·les, la doble derrota que va significar per a les dones el franquisme, un apartat central dedicat a feminisme i nacionalisme i dos interessants exercicis de literatura comparada amb Mercè Rodoreda (Literatura autobiogràfica i subjecte femení) i Montserrat Roig (Literatura i ciutat, Barcelona).
Palau ha volgut, així mateix, mostrar un nou lligam amb la seva mestra, a la qual considera una autora viva, amb coses a dir: «L’altre dia, una alumna de la facultat va fer un treball sobre Tana o la felicitat i em vaig adonar de la seva vigència, del fet que agradava a la nova generació de lectors«. L’assaig de Palau serveix també com a complement teòric a biografies, com la d’Agustí Pons.
