Set dècades del cine espanyol es van apagar en un hospital de Villarrobledo (Albacete) amb la mort de María Isbert als 94 anys d’edat. L’actriu va ser ingressada el dia 17 per una reagudització dels seus problemes crònics, de la qual ja no es va poder recuperar.
La intèrpret, que vivia amb un dels seus fills a la localitat d’El Provencio, a Conca, va fer la seva última aparició pública l’any 2009 al Teatro Circo d’Albacete per entregar al Brujo el Premio Nacional de Teatro que porta el nom del seu pare, el llegendari Pepe Isbert.
Un any abans, María Isbert va ser designada acadèmica d’honor per l’Acadèmia del Cine en un homenatge just com pocs per a una de les grans secundàries del cine espanyol.
La intèrpret va debutar professionalment en el teatre el 1936, als 19 anys, al costat del seu pare a l’obra Nuestra Natacha, d’Alejandro Casona. Va estar vuit anys a la companyia teatral de Pepe Isbert fins que va inaugurar el 1944 una carrera cinematogràfica extensíssima. Va ser amb un paper petit a La vida empieza a medianoche, de Juan de Orduña. El seu currículum inclou uns 250 títols entre el cine, principalment, el teatre i la televisió.
A partir del seu debut amb el film d’Orduña va desplegar una trajectòria monumental de la mà de directors de diferents èpoques i tan variats com Luis Buñuel (Viridiana), Luis García Berlanda (El verdugo), Iván Zulueta (Un, dos, tres, al escondite inglés), Antonio Mercero (La guerra de papá) o José Luis Cuerda (Amanece que no es poco). El curtmetratge Envejece conmigo (2005), d’Alberto Moreno, va ser el seu últim treball per a la gran pantalla.
No hi va haver paper, per insignificant que fos, en el qual María Isbert no deixés el seu segell amb una comicitat absolutament personal i una veu inconfusible, heretades del seu illustre progenitor. Va ser la secundària per excellència del cine espanyol de set dècades. De la mateixa forma va adquirir protagonisme a la la televisió amb programes com La casa de los Martínez, Villarriba y Villabajo, Pero, ¿esto qué es? i Se puede.
Casada el 1949 amb el professor d’idiomes hongarès Antonio Spitzer, va tenir set fills (entre ells els actors Tony i Carlos Isbert), la qual cosa la va apartar un temps del teatre. Després de la mort del seu marit el 1968 va tornar als escenaris amb ¡Como está el servicio!, d’Alfonso Paso.
Dins la seva carrera teatral també va adquirir rellevància el 1995, després d’un altre període allunyada de l’escena, l’estrena a Barcelona de La metamorfosis , en la qual va compartir cartell amb el seu fill gran, Tony.
