Una senyora que es dedica a escriure en diferents mitjans de públic bàsicament femení em comenta un dels llibres de més èxit del darrer any i acaba dient: «Però al final no deixa de ser una novel·la per a dones». Li faig la pregunta retòrica de si ho creu realment i diu que sí, amb un to que em confirma la seva opinió no expressada: que sigui per a dones no és cap elogi.
Tot el contrari, un autèntic defecte de fabricació: sí, sí, sembla que digui, molt bona trama, molt bon desenvolupament, enganxa des del començament, t’obre la porta a uns mons desconeguts, et fa passar una bona estona, ha venut milers d’exemplars i no hi ha qui la tregui de les llistes del més venuts, però, ai, és una novel·la per a dones.
No és la primera vegada que em trobo amb parers d’aquesta mena, explicitats o no, però encara em sorprenen. Escric des de fa molt de temps i mai, en cap moment, no se m’ha passat pel cap que el que faig pugui ser considerat de dones o per a dones, etcètera. Evidentment que escric sent una dona, ja que em costaria molt fer-ho en condició de gripau, però no ho he vist mai com un inconvenient.
Potser perquè vaig créixer en un lloc on les coses, per tradició, eren completament al revés del que ha estat aquí: les propietàries, transmissores i creadores de la tradició literària eren les dones i els homes s’havien de conformar a explicar acudits.
I no es pensin que per això els relats fossin sentimentals i sense contingut, mel·liflus o banals, ben al contrari: després d’anys de fer de lectora compulsiva, encara és hora que algun text escrit superi la duresa dels contes que ens explicaven a les fosques de petits.
Si en volen una mostra només cal que busquin els Cuentos populares del Rif, recollits per Zoubida Boughaba Maleem. Això sí, els han de llegir de nit i si pot ser amb poca llum, no fos cas que els sortissin els fills calbs tal com diu la superstició. La ficció, sempre a les fosques.
