És cert. Encara falta camí per recórrer. Però ja són aquí, copant càrrecs, controlant agències literàries, dominant de carrer els rànquings de vendes. El món del llibre es va feminitzant, valgui l’expressió, encara que a passos més lents del que moltes i alguns voldríem.
Les dones ja no són només les directores de comunicació de les editorials, també les dirigeixen. Tenim el nomenament de Núria Cabutí com a consellera delegada de Random House Mondadori, cosa impensable fa pocs anys.
No obstant no passa el mateix en els mitjans de comunicació on, llevat d’excepcions, la majoria de crítics i responsables de suplements o revistes especialitzades són homes. I què es pot dir del gènere i nombre d’escriptors publicats, on ells dominen sense discussió, fora de la llista dels més venuts.
I és que en els últims temps, són elles les que ocupen els primers llocs. Hi ha María Dueñas, Matilde Asensi, Julia Navarro i Camilla Lackberg, assetjant, i de quina manera, Arturo Pérez-Reverte, que els fa front amb tota la seva artilleria literària.
No és només un fenomen patri. També passa a França, amb Katherine Pancol, Anna Gavalda, Muriel Barbery o Fred Vargas. I què es pot dir si ens endinsem en el terreny de la literatura infantil i juvenil, amb les omnipresents J.K. Rowling, Stephenie Meyer, Cornelia Funke o les més pròximes, Care Santos, Maite Carranza o Gemma Lienas.
Sé que hi ha col·legues de professió que opinen que costa trobar escriptores que disseccionin la condició humana de la mateixa manera que ho faria un home, fins i tot recordo un acadèmic que em va comentar que, tret de comptades excepcions, les autores espanyoles sempre acostumaven a escriure «el meu diari».
Però jo, que passo de quotes però no de la literatura, que igual busco el pur entreteniment que la frase més commovedora, reconec que en els últims temps he arribat a sentir-me més reflectit en pàgines d’Annie Proulx, Rosa Montero o Lorrie Moore, que en les d’altres escriptors més mascles.
