Un dels primers lectors de la novel·la de Charlotte Roche, Zones humides, em va explicar l’altre dia a la festa d’Anagrama que durant la lectura se li van entelar les lentilles. Publicada per Proa i Anagrama, l’obra ha revolucionat el mercat alemany, fins a l’extrem que l’edició ha superat el milió i mig d’exemplars venuts. Les traduccions també han arrasat. La coberta de Proa recull una frase del The Sunday Times: «El llibre més revolucionari que s’hagi escrit mai sobre el cos d’una dona«.
Treure frases de context és arriscat i tothom busca la frase més tremendista en aquest temps de crisi, però Zones humides escandalitzarà fins i tot els lectors del Marquès de Sade o Georges Bataille, autors als quals no crec que se la pugui comparar. Des d’una pornogràfica primera persona, la novel·la la protagonitza una noia de divuit anys. I des de la primera frase del relat va per feina: «D’ençà que tinc ús de raó que tinc hemorroides». Fins aquí, tot més o menys normal. Li podríem recomanar remeis casolans o una de les terapèutiques cremes que tant s’anuncien per la televisió. Les morenes són, però, un primer tast per introduir-nos en la manera peculiar com les tracta i l’accident que pateix quan s’està depilant el cul.
Autodefinint-se com a feminista, Roche proposa un joc més que desinhibit sobre les seves secrecions, des dels grans de pus i els mocs -que s’extreu i es menja- a tota mena de fluids, com la menstruació, el fluix o l’orina. L’obra és també un atac contra la higiene excessiva, segons declaracions de l’autora. La sàtira arriba a experiments que no recomano a cap de les lectores, especialment quan explica que li agrada passar la vagina pels lavabos de carretera, els compartits per homes i dones: «El meu txitxi absorbeix tots els pèls de pubis, gotes, taques i bassalets de colors i consistències ben diferents». Acaba el paràgraf afirmant que el seu ginecòleg pot confirmar que mai no ha tingut ni un sol fong. Suposo que això deu entrar dins el territori de la ficció.
Un altre moment culminant és quan afegeix al menú una dieta rica en calories: «Porto una doble vida al lavabo. Sempre que faig pipi o caca, buido el meu nas de mocs secs i me’ls menjo. Tinc com una sensació d’alliberament al nas. Però aquesta no és la raó principal per la qual ho faig. Quan em descobreixo un tros de moc sec i començo a estirar-lo i aleshores es desencadena a l’interior del nas un moviment i finalment aconsegueixo treure una boleta més llarga de mocs al darrere, em poso com una moto». Plantejada com una narració adolescent, Zones humides està escrita com una redacció o un diari, no sé si premeditament. La propaganda diu que la protagonista rebutja la tirania a què les dones han de sotmetre el seu cos, però tants detalls d’aquesta mena, enfocats de manera reiterada, cansen.
En una entrevista, Roche, després de reconèixer la seva debilitat per les porcades, es defineix com el Sherlock Holmes del cos. La revista Stern va dir que la protagonista de la novel·la investiga amb la mateixa avidesa que la Pippi Langstrumpf sobre les obertures corporals i la sexualitat. Si als llibertins de l’amor els consideraven revolucionaris i avantguardistes, ara no sé què li podrien dir a Charlotte Roche. Com a mínim, punkie.
