La història de Romeu i Julieta ha estat explicada tantes vegades que no cal explicar-la una altra vegada. Per això, el director que s’atreveix amb aquest clàssic de William Shakespeare té un problema més que qualsevol altre director: explicar d’una manera una mica diferent, buscant en el text el que l’autor diu i que els altres directors encara no han dit. O almenys intentar-ho.
La manera més segura de fer-ho és tornar a llegir el text original del dramaturg anglès, una i altra vegada i esbrinar si de debò es coneix bé la història i finalment desenterrar aspectes o fins i tot personatges que normalment passen desapercebuts, tant a l’escenari com en la gran pantalla, i fer-los un lloc en l’escenari.
És el que ha fet Marc Martínez quan va rebre l’encàrrec de dirigir el muntatge de Romeu i Julieta que, després de passar pel Teatre Grec de Barcelona, aquesta setmana arriba al Teatre Espanyol de Madrid. Tornar a llegir Shakespeare i escoltar el consell de la seva mare: no fer coses rares.
D’aquesta manera, Martínez ha donat cabuda en aquest muntatge a personatges com Rosalina, la dona de la qual Romeu està enamorat a l’inici de l’obra, que només nomena, que no apareix físicament, ni tan sols aquesta vegada, però que està i és el motiu pel qual Romeu acudeix al ball on coneix i s’enamora de Julieta.
«En la majoria dels muntatges el personatge de Rosalina no està» afirma Marc Martínez, «moltes vegades es talla i és bàsic per entendre com estima un home i com desitja Romeu. Els homes desitgem com nens, amb molt poca maduresa, mentre les dones desitgen com a mares«.
D’allí, la idea d’apostar per un cartell que prescindeix de petons i balcons i que recorda més una pietat, que una història d’amor romàntic. «No veig un amor romàntic, el de Romeu i Julieta és un amor adolescent, és un amor irracional en què ella és la que mana. Per què mana Julieta? Perquè sempre mana la dona, la dona és la que porta les regnes d’una relació. L’home mata i la dona cura, l’home és temerari i la dona és valenta, l’home és fort i la dona és determinada», afirma Marc Martínez.
Per això, el director barceloní canvia l’ordre dels noms dels protagonistes: primer Julieta, després Romeu. «Si a Shakespeare li haguessin deixat, s’hagués atrevit a posar en el títol Julieta i Romeo» diu. «De fet, algunes traduccions sí que ho han titulat així, no sóc el primer que ho fa, però ho vaig veure molt clar des del primer moment i quan vaig llegir les últimes línies de l’obra – «Trista història és la de Julieta i Romeu» – em vaig dir que era el mateix autor el que m’ho estava xivant a cau d’orella».
«Romeu és un maldestre desitjant, ho fa malament» segueix Marc Martínez. «Tots els homes volem desitjar. Som pesats, insistents, embafadors, però després a l’hora de la veritat, la qualitat del nostre desig és insuficient. Sé que estic generalitzant una mica, però Romeu som tots, Julieta hi ha una sola: aquest noi està enamorat d’una altra quan comença la història i després s’enamora d’ella».
«En l’escena del balcó ella li diu des del minut un què ha de fer, quan ho ha de fer, on ho ha de fer. Ell és un immadur, en el primer i el segon acte Romeu és una criatura encara que sigui més gran que ella». I tot això està en el text de Shakespeare, diu Martínez, «no he fet cap modernor».
No obstant això, Martínez no fa tots els deures i malgrat la promesa feta a la seva mare, sí que fa una cosa rara: confia el paper del Príncep a una dona. Perquè no és capaç de veure res més que una dona dirimint baralles entre nens que porten la mateixa sang. Nens com els Montescos i els Capuletos.
«No et pots quedar només amb l’escena del balcó, perquè aquest amor no es pot entendre si no s’entén el context d’odi, de violència i rivalitat» explica, destacant com la preparació només de les escenes d’esgrima a l’escenari els ha portat hores d’assajos cada dia durant quatre mesos.
Si més no, el desenllaç dramàtic de la història d’amor entre Romeu i Julieta – o entre Julieta i Romeu – és fidel al text original, no podria ser d’altra manera, però, anuncia Martínez, el muntatge opta més aviat per un final obert . Amb o sense el permís de Shakespeare.
