Cada cop que Vida Yovanovich visita una presó de dones s’enutja. «Ens pensem que són monstres terrorífics, ignorem que són víctimes d’una història de vida. Ignorem que, de petites, van haver de fugir de casa perquè rebien abusos, maltractaments», diu Yovanovich, fotògrafa nascuda a l’Havana que viu a Mèxic des dels anys cinquanta. Buscant l’amor que no havien rebut es van llançar als braços d’homes perillosos. «Les dones, totes, tenim una gran capacitat d’aguantar i aguantar… fins que ja no aguantem i cometem un crim.»
Fa més de 10 anys, Yovanovich va decidir anar a veure aquestes dones a les presons, guanyar-se amb paciència la seva confiança i escoltar-les, escoltar-les molt «per sentir com a propi, com a dona, el seu drama. Ni quan siguin lliures no tornaran a veure mai més els seus fills. Sóc mare i això m’indigna».
Després, i molt temps després, les va fotografiar. L’exposició que presenta, fins al 31 d’agost, a la Virreina , és tota una posada en escena. El títol, 27 anys, 8 mesos, 14 dies, és el temps de càstig d’una de les dones. «Un temps que transcorre tan lent… com el vell que espera la seva mort.»
En una primera sala, vuit fotografies reprodueixen, a mida natural, la imatge de vuit dones. Les fotografies estan acompanyades de textos colpidors, tots anònims perquè el visitant no pugui associar cap història personal amb cap imatge. En un segon espai, 18 fotografies de molt petit format mostren racons de la presó i pertinences humils de les empresonades. En una tercera sala, fosca, dos potents raigs de llum enlluernen el visitant i el forcen a experimentar la sensació d’estar empresonat mentre dos projectors reprodueixen fotografies de les dones. La sensació, angoixant, es reforça amb declaracions sonores de les condemnades. En una sala més, i última, l’espectador haurà d’afrontar mitjançant fotografies de gran format com viuen, o intenten viure, a la presó unes dones que mai no despertaran del tot d’aquest malson.
