Les dones li posen menys teatre al futbol que els homes. Ni es prenen tant de temps per celebrar els gols, ni quan reben un cop de peu demoren a tornar a jugar.
A diferència dels homes, es dediquen bàsicament a jugar. I ara això es pot afirmar amb dades a la mà, perquè aquesta és la conclusió d’un estudi de la Universitat Tècnica de Munic (TUM, per les seves sigles en alemany).
Hugo Sánchez donava una tombarella, Roger Milla s’anava al banderí de la cantonada per ballar, Batistuta disparava amb un arc i fletxes imaginaris i Bebeto bressolava a un nadó en l’aire, i no són pocs els que corren per llevar-se la samarreta. Per celebrar un gol, hem vist fer de tot, un «teatre» al qual, de mitjana, dediquen fins a un minut. Les dones no arriben ni a la meitat.
Tampoc és estrany veure al jugador que serà substituït anar a l’altre costat de la pista per després caminar a pas de tortuga el seu camí als vestidors quan serà substituït. Un canvi entre jugadors dura de mitjana 45 segons, deu més que si el que es substitueixen són jugadores.
I quan reben un cop, el «sexe fort» es queixa i lamenta una mitjana de mig minut més que la seva contrapart femenina.
L’equip d’investigadors del professor Martin Lames, director del Centre de Ciència de l’Entrenament i Informàtica de l’Esport de la TUM, va estudiar 56 partits del campió masculí, Bayern Munic, i el femení, el Potsdam. «Per als homes, el pensament de posada en escena és molt més pronunciat que per a les dones, per als quals el joc en si és òbviament primordial«, comenta Lames.
Efectivament, l’explicació que ofereix el professor Lames, director del Centre de Ciència de l’Entrenament i Informàtica de l’Esport de la TUM, passa pel diferent sentit del joc entre uns i altres. I és que fer del joc un teatre és una mica més propi dels professionals masculins, que criden, protesten, simulen molt més que les futbolistes.
«La raó pot ser que el futbol masculí atrau més espectadors i rep més atenció mediàtica«, argumenta Lames. «Són esdeveniments pràcticament diferents. El Bayern Munic juga en un camp sempre ple de 69.000 espectadors, mentre la mitjana del Potsdam és de 1.830. Quan marquen els homes hi ha fins música. No és difícil imaginar com de diferents són».
O, com ho veu l’especialista en esports de BBC Món, Raúl Fain Binda, «les dones tenen un enfocament més romàntic perquè no estan corrompudes per les obligacions professionals; estan menys pressionades per fingir«. «No els passarà com als jugadors de River Plate, que els han amenaçat de mort per perdre. No hi ha tants milions en joc», comenta el blocaire.
No obstant això, com li va aclarir el professor Lames a BBC Món, «hi ha diferències que depenen del diferent nivell de professionalisme, però també altres més relacionades amb les diferents capacitats».
Un exemple, «les dones prefereixen llençar-la fora abans que passar-la a la portera». «Opten gairebé sempre per evitar el risc de crear-li un problema a la portera». «Una altra cosa que no fan és projectar la bola molt, per això també solen llençar fora».
L’equip d’investigadors del professor Lames va estudiar 56 partits del campió masculí, el Bayern Munic, i el femení, el Potsdam. La mitjana del temps que va discórrer amb la bola parada va ser del 38%, encara que en algun cas es va arribar a consumir fins al 53%. Un altre dels motius, és clar, la tàctica. Els homes juguen més amb els elements que giren al voltant del joc i no només amb aquest en si.
Malte Siegler, investigador de la TUM i un dels col.laboradors del professor Lames, assegura que fins i tot poden «oferir evidències que els homes tendeixen més a utilitzar la interrupció tàctica«. «Com molts aficionats conjecturen, quan van guanyant, els futbolistes es prenen més temps per recuperar-se dels cops (…). Aquest comportament no existeix en el futbol femení», comenta Siegler.
Ara, com assenyalen els autors de l’estudi, amb el Mundial de futbol femení en disputa a Alemanya, la pregunta que queda en l’aire és si, en l’esdeveniment, amb una major atenció mediàtica, les dones han d’adoptar els hàbits fins ara masculins: menys futbol i més dramatúrgia. Però això és cosa d’un altre estudi que el professor Lames ja té en marxa.
