Poden ser metges, arquitectes, enginyeres, webmasters, mineres, mecàniques o membres de l’Exèrcit, però futbolistes professionals? A Espanya, per increïble que sembli, encara s’impedeix que les dones desenvolupin certs treballs. Poden jugar a futbol però no poden ser futbolista. No poden ser professionals. Segueix sent un objectiu que està lluny d’aconseguir malgrat els avenços i millores dels últims anys.
No només han de lluitar contra els seus rivals en el terreny de joc, sinó també davant les traves i dificultats que van trobant pel camí, així com la falta de reconeixement al seu treball. «Encara són molts els que segueixen pensant que som un grup d’amigues que es reuneixen els diumenges per jugar un partit. No entenen que el futbol és la nostra vida i que podem fer-ho molt bé «. Així de contundent es mostra Verónica Boquete (Santiago de Compostela, 1987.04.09), exdavanter de l’Espanyol, nomenada millor jugadora de la ‘Women’ s Soccer League ‘, per sobre de megaestrelles com la brasilera Marta, guanyadora de cinc’ Pilotes d’Or ‘, i que ara porta les regnes de l’Energy Voronezh, un dels equips més potents de la Lliga russa i que disputa la’ Champions League ‘femenina.
La futbolista espanyola més mediàtica del moment busca fora el que no troba a Espanya: viure del futbol. «Se sol dir que ningú és profeta a la seva terra. Quan te’n vas i aconsegueixes coses lluny sembla que se li dóna més valor. Al nostre país el futbol femení avança molt lentament. Ens calen moltes ajudes i tots els sectors han de posar de part seva. Hi ha bones jugadores, però estem lluny del nivell de països com Alemanya, Suècia o Anglaterra. Allà són professionals. Viuen per i per al futbol «, resumeix la davantera gallega.
Una altra que coneix el que és sortir fora per triomfar és Laura del Rio (Madrid, 1982.02.05), exjugadora del Llevant, primera dona que va jugar en la lliga professional americana, excompanya de Boquete al Philadelphia Independence i que ha participat al més alt nivell també en el futbol alemany i suec. «L’esport femení espanyol està discriminat respecte al masculí, cosa que no passa als Estats Units. El reconeixement institucional i en premsa per a homes i dones és el mateix «, assegura.
Qui fa la llei, fa la trampa
La Federació Espanyola de Futbol (FEF), que és la que ha d’atorgar la llicència professional, considera el futbol femení fora de la pràctica professional. Aquesta institució organitza una Superlliga femenina i hi ha clubs de primera categoria amb jugadores que entrenen i juguen com els seus homòlegs masculins. No obstant això, el mateix organisme que regeix la competició impedeix que les futbolistes siguin professionals i es reconeguin els seus drets. «No existeixen drets laborals claus en la regulació de la seva activitat esportiva, que sí que duen a terme oficialment, i no professionalment, en l’anomenada Superlliga i Lliga Nacional», reconeix María José López González, advocada experta en dret esportiu i principal responsable que les jugadores del Rayo Vallecano hagin signat recentment un contracte professional com a futbolistes.
Els clubs necessiten jugadores amb dedicació per a ser competitius. Algunes reben compensació pel seu treball i en la Superlliga hi ha equips que han importat futbolistes estrangeres d’elit, però com fan per mantenir aquesta activitat quan les autoritats esportives també ho impedeixen? Pagaments en negre, dietes o contractes simulats en altres negocis no lligats al futbol. Relacions contractuals entre els clubs i els seus jugadors, encara que no existeixi un conveni col·lectiu. Així doncs, per exemple, si una noia es lesionés desenvolupant aquesta activitat, caldria preguntar-se qui la protegeix, ja que no està regulada. Estaria totalment desprotegida. De fet, pocs clubs de la Superlliga femenina passarien una inspecció tributària o de la Seguretat Social. Dins de la legalitat han de buscar escletxes.
