En un estiu sense Mundial ni Eurocopa en el futbol masculí (només queda la Copa Amèrica), l’atenció de la pilota se centra en el campionat del món femení que es disputa aquests dies a Alemanya.
En la seva sisena edició, el certamen està tenint una excel·lent acollida. L’ambient als carrers és fenomenal i s’han venut el 80% de les localitats, un èxit considerable en una disciplina que segueix lluitant per acaparar l’atenció dels anunciants, les federacions i els mitjans de comunicació. «Volem que aquest torneig sigui un model per a totes les competicions del futur», diu Heike Ullrich, directora de futbol femení de la federació germànica.
Tots els partits estan sent transmesos en directe per televisió, amb una infraestructura audiovisual de primer nivell. Les entrades estan gairebé esgotades i hi ha hagut peticions de 50 països, alguns tan diversos com Bolívia, Tanzània i Fiji.
El torneig, que se celebra des del 26 de juny, compta amb 16 seleccions. Alemanya, els Estats Units i el Brasil – que persegueix el seu primer títol – són les favorites per estar a la final de Frankfurt del 17 de juliol, sense oblidar altres clàssics com Noruega, Suècia i el Japó.
Entre les participants, la gran absent és Espanya, encara que més pel nom que per la seva tradició. Els campions d’Europa i del món no han participat mai en un Mundial femení ni en uns Jocs. En aquesta ocasió, van acariciar la seva presència, però Anglaterra els va tallar el pas a l’últim moment.
La situació espanyola contrasta amb la dels Estats Units, el país amb més popularitat del futbol femení, que té Alemanya (campiona mundial de les dues últimes edicions) i els països escandinaus com els seus principals referents europeus.
A Espanya, només el 2% de les llicències de futbolistes són per a dones. «És una llàstima no estar en aquest Mundial perquè marcarà un abans i un després en el futbol femení. Espanya ha perdut una ocasió d’or», afirma Laura del Río, la golejadora espanyola pionera a sortir a l’estranger, a la Women’s Professional Soccer dels EUA. Ella juga a Filadèlfia. Adriana Martín i Vero Boquete també van travessar l’Atlàntic. Totes tres són davanteres.
L’exili és normal. Els americans tenen la Lliga més rica del món. Paguen els millors salaris i compten amb un bon sistema de captació a les universitats del país. El seu model té una estructura sòlida i fonts de finançament solvents. «Als Estats Units saben vendre el nostre futbol», resumeix Del Río.
Joseph Blatter, president de la FIFA, destaca la popularitat que està tenint el Mundial d’Alemanya. «Suposa una nova fita en el desenvolupament del futbol femení. El futur és d’elles», assegura el dirigent. L’organisme mundial exigeix a les federacions que dediquin al futbol femení almenys el 15% dels seus fons anuals, xifra que suposa un mínim de 25.000 euros. Rússia, per exemple, inverteix més de 250.000. Espanya no figura entre els 10 primers de la classificació.
Unes 20.000 dones juguen a futbol als camps espanyols, res a veure amb les 900.000 d’Alemanya o les 1,6 milions dels EUA. «A Espanya s’ha de professionalitzar el futbol femení. Falten suports», explica Marta Torrejón, capitana de l’Espanyol i internacional des dels 15 anys. «És clar que tenim enveja de les jugadores professionals. Es nota molt la diferència entre una noia que només s’entrena i una altra que també treballa. A veure si canvien les coses», comenta la periquita.
