El proper divendres, 204 països desfilaran en la cerimònia inaugural dels Jocs a Londres. Darrere de cada una d’aquestes banderes, saludarà a mínim una dona per primera vegada en la centenària història olímpica. Fins a 268 d’elles competiran defensant la dels Estats Units, fet que suposa superar, una altra fita femení, als seus compatriotes homes (261), i set ho faran sota les banderes de països àrabs que mai van seleccionar dones i que s’han resistit fins al final a enviar-les als Jocs, però que han cedit a les pressions del Comitè Olímpic Internacional (COI). Londres 2012 són els Jocs més femenins de la història per aquestes coses, però també perquè aquestes ja suposen el 46% del total superant aquell 42% tan publicitat de Pequín 2008: 4.850 esportistes, des de atletes a gimnastes, però també boxeadoras.
L’últim país a cedir ha estat Aràbia Saudita. Després d’un intens debat, fa només una setmana el COI va anunciar que la judoka Wodjan Ali Sèrah Abdulrahim Shahrkhani i l’atleta Sarah Attar, serien les seves primeres representants olímpiques. Abans ho van fer Catar, que a més ha triat a la tiradora Al-Hamad com capdavantera, i ha seleccionat quatre dones per el seu contingent de 12 olímpics, i Brunei, que cobrirà l’expedient amb l’atleta Maziah Mahusin. Amb la presència d’aquestes dones en la cita olímpica no acaba el debat obert en el moviment olímpic sobre l’oportunitat de vetar, com al seu dia es va fer amb la Sudàfrica de l’apartheid, a aquells països que es neguen a enviar dones al major esdeveniment esportiu del món, els prohibeixen fer esport o els condemnen a entrenar-se en la marginalitat (la saudita Attar viu i es prepara a l’assolellada Califòrnia, i no és un cas aïllat). Però sí s’ajorna, almenys fins a la pròxima cita. I serà més difícil que tornin enrere quan ja han fet aquest pas gegantí.
(…)
