Per resumir, es podria dir que és la David Meca femenina. Però Esther Núñez no vol ser només això. La subcampiona de la Copa del Món de natació de llarga distància vol que se la valori pel que és i pel que ha aconseguit.
Campiona mundial el 2007, el 2010 ha pujat al podi en set de les vuit proves i només ha estat superada per l’argentina Pilar Geijo, que la va batre al Cañón del Sumidero (Mèxic) – on l’Esther va punxar, amb una 5a posició – i va aconseguir un avantatge que aquesta tragamilles de 29 anys ja no va poder eixugar.
«Almenys Meca va aconseguir que es conegués la nostra especialitat i que la gent sabés què són les proves en aigües obertes», diu la inesgotable nedadora vallesana, que lluita any rere any amb les rivals, les dures condicions de les proves i l’escàs retorn econòmic perquè li agrada el que fa.
«M’agrada nedar llargues distàncies, viatjar, l’ambient que es respira al circuit i també hi influeix, és clar, que la meva parella fa el mateix que jo», explica l’Esther, que viu una part de l’any a Sabadell, una altra viatjant per mig món i una altra a Buenos Aires amb el seu company Damián Blaum, subcampió del món aquest any, com ella.
Però, tornant a Meca, el que no li agrada a l’Esther del David és «tota la posada en escena» que el maratonià de l’aigua ha muntat els últims anys. «És un bon esportista, però s’ha inclinat per reptes que no porten enlloc, que no són reals i que no estan legalitzats per jutges».
A l’Esther també li agradaria – confessa – emprendre alguna vegada travessies com La Gomera-Tenerife o l’Estret de Gibraltar per intentar establir rècords. Però això la distrauria dels seus objectius, que són seguir a la Copa del Món a la vegada que intentar classificar-se per als Jocs Olímpics de Londres-2012 i els Mundials de Barcelona de l’any següent.
«Com a mínim aquí no m’hauré de pagar el bitllet», assegura, recordant que ella es costeja els viatges i només rep l’ajuda del club (el Natació Sabadell), d’una marca de material esportiu i dels paupèrrims premis pels seus èxits.
Guanyar a principis d’any el Santa Fe-Coronda (57 quilòmetres pel riu Paraná, a l’Argentina) només li va reportar 1.000 dòlars. Al Canadà, en canvi, paguen una mica millor: ser tercera als llacs Saint Jean i Magog li va valer uns 1.200 dòlars de premi cada vegada.
L’Esther no té paraules gaire agradables per als estaments federatius. «La federació espanyola no m’ajuda gens. No tinc cap beca ni suport. A més a més, els criteris de selecció que apliquen són molt discutibles. A mi m’han arribat a dir que no tinc nivell per anar als campionats, i de vegades s’estimen més portar una noia sola, o a cap, perquè diuen que no hi ha diners».
L’Esther participarà en els 10 quilòmetres de Castelldefels classificatoris per als Mundials de Xangai del 2011, però ja avança el resultat: «Faci el que faci, no m’hi portaran».
Sempre li quedarà la Copa del Món, malgrat desgràcies com la de l’última prova, a l’octubre a Abu Dhabi, on el nord-americà Fran Crippen va morir en ple esforç.
«S’haurien de canviar les coses, perquè la federació internacional obliga a disputar aquesta última carrera, i a finalitzar-la, per tenir dret als premis. El Fran es trobava malament, però es va veure obligat a intentar acabar. No va arribar. Després el van trobar flotant al mar encara en posició de nedar. A més, l’aigua estava molt calenta, gairebé a 30 graus, i hi hauria d’haver un màxim, com hi ha un mínim: a menys de 15 graus no es pot nedar».
El mar. Un riu, un llac, un pantà. Qualsevol lloc és bo per nedar durant cinc, sis, set, vuit o nou hores seguides, escortada només per una barcassa. ¿Por? «No n’he tingut mai. Bé, sí, una vegada, al mar de Nàpols, en què no veia terra per enlloc i un ferri em va passar molt a prop».
Aquest any ha nedat des dels 15 quilòmetres del Sumidero fins als 88 (la prova més llarga del món) que uneixen Hernandarias i Paraná, a l’Argentina, en un riu molt crescut (tres metres més del que és habitual) i amb forts corrents que va fer que acabés en 8 hores i 40 minuts, dues hores menys que l’any anterior.
«He nedat en rius on hi havia cocodrils, piranyes i piranyes roges, esquivant brossa i matolls, en aigües totalment tèrboles… He vist treure nedadors de l’aigua amb hipotèrmia perquè sols haurien sigut incapaços de sortir. Però m’agrada el que faig».
