«Maria, el treball està fet, gaudeix de la tanda». Ayo, enginyer de Petrov, li va dir aquesta frase per ràdio en els últims cops de cua del seu somni en Paul Ricard. Va ser un dia, un 3 d’agost, però per María de Villota Comba (Madrid, 1980) durarà una eternitat. El seu primer somni complert, provar un F1 i emular Emilio, el seu pare, no té preu. Ara persegueix un altre: córrer amb els grans.
Quin privilegi ser la primera dona espanyola a provar un F1, no?
El somni de qualsevol pilot és tenir aquesta oportunitat. I més provar amb un equip com Renault. Va arribar la meva oportunitat i estic molt feliç. Ha estat un somni fet realitat i més perquè les coses van anar genial.
Com va sorgir la prova?
Em van trucar de Renault. Va ser tot molt ràpid. Amb prou feines vaig tenir temps per pensar-ho. Físicament, com corria amb la Superleague, estava al màxim. A Renault ens van dir de fer en Paul Ricard un test de 300 quilòmetres en què volien provar les meves condicions. I vaig ser un parell de dies a Enstone a passar unes proves físiques i fer-me el seient.
Quines proves li van fer?
Proves de tot tipus per veure el meu estat de salut, des d’anàlisi de sang i capacitat pulmonar fins proves de força i cardiovasculars. Els resultats van ser bons. Jo sabia que estava forta perquè m’entreno molt dur i tinc un preparador de pilots de F1. I res, em van fer el seient i per Paul Ricard. El test va anar molt bé. Ells em van comentar abans com funcionava tot.
Sobretot el volant, que és un galimaties, no?
Sí, però com tot, quan alguna cosa t’agrada no trigues a aprendre. És com quan vas a l’escola i una matèria t’agrada. Des del minut un que va començar aquest somni, vaig viure uns dies brutals.
Ja pot morir tranquil·la?
No, ara que el test ha anat bé, ja vull més [rialles]. Però sí, quan les coses van bé aquest dia pots dormir tranquil·la, és una satisfacció impressionant. I més en el dia que has estat desitjant i somiant tota la teva vida.
Fa mal tant el coll com diuen?
Sí, el coll tira moltíssim. A més, en Paul Ricard hi ha dues corbes bèsties que es prenen al voltant dels 4G. Però jo vaig estar entrenant abans amb cascos més pesats i després amb el meu casc de fibra de carboni. No és que em semblés Hollywood però aquest entrenament em va ajudar a sentir-me bé. Em vaig trobar molt millor del que pensava.
Ja dins del cotxe, què se li va fer més costa amunt?
Doncs no sé què dir-te. L’equip va estar tan obert amb mi i va ser tot pas a pas, molt natural… No era arribar de sobte i a veure què passava. Em vaig familiaritzar amb el volant i a partir d’aquí em van deixar tirar. L’enginyer cap em donava coordenades per ràdio… però en cap moment em vaig trobar encallada o en el límit. El que passa és que amb un F1 és impressionant veure fins on pots arribar i les seves prestacions.
Què és el més brutal?
La frenada és el més brutal. I l’aerodinàmica, poder ficar-te en un revolt fins a la cuina, comprovar com hi ha unes impressionants forces G i com respon el cotxe.
Hi ha diferència amb el cotxe de Superleague?
Sí. Són dos cotxes totalment diferents de pilotatge. El Superleague és un cotxe molt pesat i necessites agressivitat per conduir-lo. Un F1 és el màxim en prestacions i com més fi siguis més ho pots esprémer. Canvien radicalment, el que passa és que el Superleague és molt gran i potent i tot el que sigui molt brut a mi m’ha ajudat i m’ha fet agafar un nivell físic important.
La primera vegada que va prendre seient amb el Renault, què va sentir, què li va passar pel cap?
Doncs a Enstone, quan em van fer els pedals i el seient, jo flotava. I en Paul Ricard realment l’ambient era tan bo, ja em coneixien, que em notava tranquil·la i em van fer gaudir del test com no vaig pensar que ho faria. Em vaig trobar còmoda i amb una pujada increïble. Recordo la primera vegada que vaig pujar al Superleague que hi havia molta més tensió. Al final, el dia va sortir rodó i ho vaig gaudir a sac. Va sortir tan bé que no m’ho creia. Per culpa de tot el món, que em va donar molta informació i em van fer sentir a gust.
Eric Boullier va dir que no havia comès ni un sol error.
Ni jo sabia què havia de fer ni ningú s’esperava quin seria el meu potencial. Des que vaig començar a entrenar vaig saber que havia de fer cas a l’equip, tot va anar sortint bé i ells van quedar molt encantats. Vaig superar les seves expectatives i jo mateixa vaig superar les meves. La química amb l’equip es respirava tanda a tanda.
Què diuen els seus temps?
Ells van prendre la seva base de dades de comparacions i jo tenia els temps. Em van dir que els meus van ser molt millors del que s’esperaven respecte als temps dels seus pilots.
Va estar el seu pare [Emilio de Villota, expilot de F1]?
Sí que va venir. Vaig al·lucinar. Ell diu que mai en la seva vida havia passat por per mi però que aquest dia em va veure amb tanta mordent que realment va tenir una mica de por. Vam parlar molt poc durant el test, no em va comentar res fins al final del dia. Em va comentar que li havia donat una impressió brutal de velocitat i estava feliç. I ell és molt crític amb mi. Però ho va gaudir molt.
¿Ecclestone va parlar amb vostè?
El meu mànager té contacte directe amb ell i ha estat seguint tot això.
Perquè per a ell, poder tenir una dona és un desafiament. Per què no Maria de Villota?
Això espero. La veritat és que el que estem mirant ara és deixar empremta i fer els deures bé. Física i esportivament estic en el meu millor moment, amb el test hem demostrat que estem en condicions.
Hi haurà algun test més?
La nostra relació amb Renault és molt bona i ells ens han donat aquesta oportunitat. Jo tinc la determinació d’estar a la F1 i estem fent els passos. Anem a veure què passa en el futur.
¿Arriba massa tard aquesta oportunitat?
No, per res. Arriba en el moment idoni. Em trobo en el millor moment esportiu i físic i tots aquests anys m’han valgut com a experiència. Crec que és la nostra oportunitat i és el moment. Ara, a treballar i aprofitar totes aquestes circumstàncies.
Ara caldrà intentar salvar l’escull de la superllicència, no?
Bé, jo faig tot el que em diuen, però això ja no és cosa meva. A més, després de completar 300 quilòmetres en un F1 ja pots optar-hi. Però jo vaig a la meva i les coses poc a poc aniran posant-se en el lloc. He d’estar preparada per al que vingui.
És conscient que per ser dona és un producte molt vendible a nivell de màrqueting. ¿Li sabria greu que aquesta prova només es quedés en una estratègia mercantil?
No crec. Estic segura que no és una estratègia. D’una banda, jo sóc dona i sóc conscient del valor diferencial que tinc però cada esportista ha de jugar les seves cartes. Un serà pilot perquè sigui d’un país on estiguin bojos per la F1, un altre perquè sigui molt jove, un altre perquè sigui dona… Jo sé quines són les meves cartes i sé que a nivell esportiu això s’ha de sostenir. Però no sóc una noia que acaba d’aparèixer. He estat subcampiona d’Espanya de Fórmula.
Ser dona? És un valor addicional i una carta que juga al meu favor però en aquest esport el crono és el que mana, el crono és el que ha manat en el test de Paul Ricard. Tot això junt, encaixa. Si no hagués tingut el valor esportiu no estaria corrent, estaria fora. Tinc aquesta carta però estic demostrant la resta.
Podríem dir que està més a prop que mai de la F1?
Sí, almenys ja ho he pilotat i això va per endavant. Sóc conscient que estem més a prop i jo personalment estic més convençuda que mai de les meves possibilitats de ser-hi.
¿Li agradaria convertir-se en una pionera per altres dones en el futur?
No m’agrada veure’m com Maria de Villota, la pionera, m’agrada veure’m com Maria de Villota que vol donar un vot de confiança a les que vénen i que sàpiguen que ho poden aconseguir. No vull ser única ni especial, simplement llançar un missatge de confiança a aquestes dones que pensen que valen per un esport.
