Fa uns mesos, els comentaris sexistes de dos locutors de futbol britànics contra una jutge de línia a Anglaterra van provocar l’acomiadament d’un d’ells, la renúncia de l’altre i un debat nacional en què no totes les veus van ser de condemna.
És una història que no sorprèn a jugadores, entrenadores i àrbitres llatinoamericanes, acostumades com estan a que no se’ls doni igual importància que els seus col.legues masculins, tot i que el futbol femení cada vegada guanya més espai, com ho mostra l’atenció generada pel Mundial d’Alemanya.
És el cas de Catalina Usme, capitana de la selecció colombiana de futbol. «Sóc feliç de ser dona i de jugar a futbol. Ha estat el més meravellós que he fet en la meva vida», li diu a BBC Món
Usme va ser un dels motors que va portar a Colòmbia a classificar-se per primera vegada a un Mundial de Futbol Femení (el que es disputa a Alemanya entre el 26 de juny i el 17 de juliol) i a uns Jocs Olímpics (els de Londres 2012).
Tot i que la davantera admet que actualment es viu un apogeu de l’especialitat al seu país, assegura que encara hi ha batalles per lliurar. «Per a mi el principal obstacle ha estat el masclisme i, en segon lloc, el poc suport que ha tingut el futbol femení. No hi ha patrocinadors, ningú creu en nosaltres, molta gent pensa que el futbol femení no podrà arribar a ser tan important com el masculí o no podrà omplir estadis», explica la futbolista.
A Mèxic, la selecció també va classificar-se a la justa alemanya, la percepció no és diferent. «És notable com a Maribel Domínguez, una de les mexicanes que ha anat a jugar a Europa, no se li dóna la mateixa projecció que se li ha donat a futbolistes com Rafael Márquez o el ‘Chicharito’. És molt complicat per a les dones tenir el mateix suport», indica la reportera de El Economista, Cristina Sánchez, en conversa amb BBC Món.
Usme encara recorda unes paraules que li van fer mal. «Vaig escoltar a un comentarista assegurar que mai a la vida es veuria que el futbol femení superés en l’aspecte tècnic al masculí. Va dir que tècnicament les nenes eren inferiors, que no sabien com aturar una pilota. Li vaig dir que era un total ignorant del futbol femení».
Però, d’acord amb l’atleta, la culpa no és únicament d’alguns homes: moltes mares veuen amb preocupació que les seves filles vulguin jugar futbol. «Quan era més petita i sortia a jugar amb els nens, les amigues de la meva mare li deien que era una pena que una nena fes això, que semblava un mascle. Fins el van deixar de parlar», explica l’esportista. «La meva mare sempre va intentar fer-me lluir com una nena dins de la pista, em feia trenetes. Ella va ser una gran motivació per a mi», ha indicat Usme.
Silvia Reyes és una de les dues àrbitres internacionals de Perú i actualment és l’única àrbitra principal en partits de la lliga professional peruana. D’acord amb la llista d’àrbitres internacionals per al 2011 de la Confederació Sud-americana de Futbol, Conmebol, existeixen 23 àrbitres i 30 àrbitres assistents o jutges de línia.
«M’ha costat molt guanyar-me un lloc», li explica Reyes a BBC Món. «És difícil com a dona perquè a Sud-amèrica encara hi ha molt masclisme. Els homes no accepten que una dona estigui al comandament«, assenyala Reyes.
Igual que Usme, l’àrbitra ha hagut d’enfrontar-se als estereotips. «El més difícil ha estat que ni els futbolistes ni el públic ens acceptin. Però a poc a poc, amb el meu treball, he pogut demostrar-los que les dones també podem estar a càrrec de l’arbitratge».
D’acord amb Reyes, el seu acompliment en l’àmbit internacional ha estat clau per «convèncer de la seva capacitat». Va participar en dos mundials femenins: el sub 17 que es va disputar el 2008, a Nova Zelanda, i el sub 20 que es va celebrar el 2010, a Alemanya. També és a la llista d’àrbitres que xiularan al mundial d’Alemanya.
De la mateixa manera com recorda moments molt gratificants en la seva carrera de 12 anys, no oblida un incident particularment lamentable que va viure mentre arbitrava un partit de la lliga nacional.
«Vaig haver d’expulsar un jugador perquè es va expressar d’una forma molt grollera per una decisió que vaig prendre. Se’n va anar renegant del camp i un cop fora de la pista, es va esplaiar d’una molt mala manera, amb paraules que mai li havia escoltat a un jugador «.
«Feliçment, vaig rebre molt suport, fins i tot del president de la República. El club en què jugava aquest senyor el va expulsar», assenyala.
La lluita també s’ha lliurat fora de la pista. Tot i que són desenes les reporteres que cobreixen esdeveniments futbolístics a Llatinoamèrica ja que la presència de comentaristes en programes de futbol s’ha fet cada vegada més constant, per a algunes, la resistència encara és palpable.
De fet, es pregunten quan s’escoltaran de forma permanent veus femenines en relats o narracions futbolístiques a Amèrica Llatina. «A l’Argentina encara hi ha reticències a escoltar a la dona opinar i viure amb passió l’esport que per molts anys va pertànyer a l’àmbit masculí«, li diu a BBC Món la periodista Luciana Rubinska del canal esportiu Tornejos i Competències.
D’acord amb la periodista, hi ha un prejudici contra les dones que no sempre prové de jugadors o entrenadors, sinó del públic i dels companys. «Quan parles de futbol, sempre hi ha algú que et diu o t’escriu: ‘Mira… Sí tens idea, si saps de futbol’. És com si el coneixement sobre un esport tingués a veure amb el gènere i no amb la dedicació i la preparació. La frase: ‘Aquest home sap de futbol’ no existeix», explica Rubinska.
Al nord del continent, a Mèxic, Sánchez té una experiència similar. «Des de la perspectiva dels mitjans de comunicació, els periodistes tenen molt ben definit que aquest esport és per a homes». Així, assegura, l’hi van fer saber en iniciar la seva carrera.
«Fa 10 anys, quan vaig fer una crònica per a un diari de circulació nacional, vaig tenir un editor que em va dir que les dones no podien cobrir futbol perquè no sabíem de futbol. Això em va ofendre molt».
Encara que creu que en els últims anys la situació ha millorat per a moltes periodistes mexicanes dedicades al futbol, Sánchez afirma que els comentaris masclistes continuen. «Molts ens segueixen dient que no sabem de futbol i que estem aquí (en els mitjans) per la nostra cara bonica. Els mateixos futbolistes ens tracten d’una manera diferent«.
No es poden negar els avenços aconseguits per les dones que, en el món, han dedicat les seves vides al futbol. A Xile, Rocío Yáñez es va convertir en l’entrenadora del club Sant Antoni Unit, de la Tercera Divisió de Futbol d’aquest país.
«Els jugadors rivals que no conec sempre miren amb curiositat, encara que mai ha hagut falta de respecte. El rival (es comporta) segons on un estigui, poden ser crits relacionats amb el masclisme o bé els és igual si és home o dona i ataquen amb tot. Però la veritat és que jo sé en el que em vaig ficar», comenta Yáñez a BBC Món.
Davant d’aquest panorama, realment el futbol femení està en desavantatge? Segons la psicòloga esportiva argentina Alejandra Floregen, els èxits són clau perquè qualsevol disciplina esportiva, independentment de qui la practiqui, desenvolupi una xarxa de suport d’aficionats, patrocinadors i mitjans de comunicació.
Aquest triomfalisme característic de qualsevol espectador esportiu ha fet que els aficionats al futbol siguin cada vegada més selectius. Una mostra que no tenen res contra el futbol femení – argumenten analistes esportius – és que mundials de futbol juvenils i tornejos nacionals (d’homes) moltes vegades passen desapercebuts. Els ulls estan posats només en els grans tornejos: Lliga de Campions, Copa Libertadores…
D’acord amb Floregen, s’ha de tenir en compte el jove que és el futbol femení comparat amb el masculí. El primer Mundial femení es va celebrar el 1991, 61 anys després del primer Mundial de futbol de la història. Amèrica Llatina ha estat seu de diverses copes del món, però mai ha organitzat el màxim torneig del futbol de dones.
«No fa tant de temps que el futbol femení va començar a organitzar-se, a conformar equips, a celebrar competències nacionals i internacionals. En molts països, encara s’està instal.lant; acabat ara (les jugadores) estan en procés de construir una millor tècnica», ha indicat.
Segons la psicòloga, és fonamental que no es compari el futbol masculí amb el femení. «No entenc per què continuem veient el futbol femení a la llum del masculí. Elles no han de fer el mateix que els homes. És un esport que es juga des de la perspectiva femenina. Això ho fa diferent. Per comparar és que pot semblar menys bo».
