Llegeixo en un diari l’empipada majúscula d’un home que acaba de divorciar- se amb el resultat de tres a zero a favor de la contrincant: ell ha perdut el domicili, bona part del seu salari i la possibilitat d’ocupar-se amb regularitat de la canalla.
Em fico a la pell d’aquest paio i visc la seva indignació com si fos meva. D’acord que trencar la parella sempre comporta alguna pèrdua, però ¿tantes? ¿I totes per a ell? L’explicació d’aquesta injustícia consisteix en el fet que, si hi ha criatures, la llei protegeix la mare: li’n dóna la custòdia i, de retruc, el pis i una pensió.
El que em costa d’entendre és que les parelles joves no s’ho parlin abans d’embolicar-se a tenir descendència i subscriguin un acord per evitar hipotètics conflictes posteriors. M’imagino que ell podria dir: «Reina, jo no pertanyo al 48% d’espanyols que creuen que la dona ha de deixar de treballar així que és mare, ni al 33% que creu que ha de demanar jornada reduïda. Tampoc comparteixo les tesis de Sala Martín, que justifica la desviació negativa dels salaris femenins pels papers diferents que l’home i la dona «acorden» tenir dins de la família. I, declaro, doncs, que m’ocuparé de les criatures i de la casa en la mateixa proporció que tu, perquè la cura de la llar ha de ser compartida. De manera que, per posar-te alguns exemples, sol.licitaré el permís de paternitat perquè la teva baixa maternal sigui més curta i perjudiqui menys la teva carrera, deixaré el meu lloc de treball si truquen de l’escola perquè la nena té febre, recordaré que falten bolquers…». I ella respondria: «I jo, rei, em passaré per l’arc del triomf les crítiques del veïnat i l’educació rebuda i no em sentiré culpable si ho fas». I signarien l’acord de CCAD: custòdia compartida abans i després.
Les filles i els fills hi sortirien guanyant: podrien disfrutar d’un pare amb temps per fer de pare i d’una mare amb temps propi.
I així, en cas de divorci, els homes no perdrien el combat, ja que els termes de la rendició per ambdues bandes haurien de respectar la igualtat mantinguda fins al moment.
Article de Gemma Lienas, escriptora i presidenta de Dones en Xarxa publicat a
