Està vostè a favor de la pau, de la redistribució de la riquesa? Prefereix les societats democràtiques? Li agradaria dedicar menys temps al treball i guanyar-lo per a l’oci, els fills, la parella? Creu en els drets humans? Rebutja la violència? Si? Vostè és feminista. Perquè aquests principis són els quals han inspirat sempre a les dones aliades sota aquest moviment, llarg temps estigmatitzat.
«El feminisme és l’únic moviment que no té res de què avergonyir-se. No demanem favors, vam exigir drets. Les feministes treballen en la universalització dels drets, a pesar que el que anem guanyant es percep com concessions», va dir la secretària d’Estat de Polítiques d’Igualtat, Soledad Murillo, en la «II Encuentro de Mujeres Líderes Iberoamericanas» celebrat a Madrid.
El feminisme és el «únic moviment del món que ha anat arribat a assoliments sense posar una sola bomba», van dir. I aquest és el camí. «Diàleg i pactes». Fins a amb el diable, ja que l’Església, les Esglésies, no han acompanyat. «Que treguin a la Santa Seu de Nacions Unides», van clamar algunes, fartes dels impediments que s’han trobat en nom de déus de tot tipus. L’avortament segueix sent una prioritat. Ja no és només un assumpte de salut ni de justícia, «és un assumpte de democràcia, i així cal plantejar-lo», van dir.
Però la trobada va posar de manifest la doble velocitat que caminen els drets de la dona a banda i banda de l’oceà. En Espanya preocupa el seu repunt. En molts països iberoamericans, encara lluiten per despenalitzar-lo. En 1999, quan tenia 13 anys, Paulina va ser violada a Mèxic, un cas que va commoure al país. Ho conta la mexicana Marta Llepis, antropòloga i directora de la revista Debat Feminista. L’Església i els moviments pro vida van poder més, i Paulina va tenir al seu bebé. Això ja no passaria.
A Mèxic DF s’ha despenalitzat l’avortament, però per a això les organitzacions van haver d’utilitzar estratègies de tot tipus, algunes marcadament antifeministes. «Agafàvem a quatre feministes precioses i escotades i les enviàvem a negociar amb algun ministre vell verd. Si el qual havia de canviar el seu vot era catòlic, ens ajudàvem d’un grup de jesuïtes», diu Llepis. «No hi ha igualtat sense llibertat i les desigualtats són encara molt grans a Amèrica Llatina.
Preocupa també la tolerància cap a aquestes desigualtats», va advertir Sonia Montaño, directora de la Unitat de Dona i Desenvolupament de la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib. «Cal fer un pacte dels drets humans», va dir Montaño. Al seu judici, la família s’ha convertit en el model de protecció davant l’abandó de l’Estat. «I es corre el risc de tornar al sistema patriarcal. No importa que et peguin si és a casa», va advertir.
A Espanya, hi ha lleis que afavoreixen la igualtat entre sexes. Però sempre hi ha hagut lleis i no sempre s’han complert. La socialista Emparo Rubiales, va recordar que els drets «són condicions necessàries però no suficients». A Espanya les dones tenen des de fa anys el dret a ser candidates polítiques, però això no ha garantit la seva participació, «ha estat necessària una llei de paritat».
Les feministes reunides a Madrid per la Fundació Carolina i Instituto de la Mujer van reivindicar «la utopia de treballar menys» i de dedicar aquest temps lliure a l’oci, a la corresponsabilitat. «Les dones no tenim un problema de conciliació sinó de corresponsabilitat, i aquest és un problema de tots», va assenyalar Murillo.
També és necessari que canviï l’imaginari social, perquè «tenim diferent sexe i les diferències biològiques conseqüents, però les diferències de gènere són les quals ens atribuïx la societat per tradició cultural. I no creo que això sigui fàcil canviar-lo, hauran de passar anys», va dir Llepis. Una bona eina per a això seria la coeducació. Iberoamèrica ha de fer molts deures encara per a arribar a això.
Per tant, les polítiques coeducatives en valors i allunyades de prejudicis de gènere seran necessàries per a erradicar mals com la violència contra la dona. «El masclisme mata, empobreix i atonta, per aquest ordre», va resoldre Valcárcel. L’agenda feminista i d’igualtat travessa els grans problemes i les grans polítiques. Per tant, va dir Emparo Rubiales, cal treure-la del Ministeri de Treball i Assumptes Socials. «Podem crear un Ministeri de la Igualtat o estar sota Vicepresidència. Potser aquesta última opció sigui, ara com ara, la més possible», va dir. Feminisme. L’art de fer possible, a poc a poc, amb aliances, pactes i diàleg, els drets de les dues meitats de la humanitat. És vostè feminista?
