Paritat i igualtat entre els sexes: la necessitat de superar un conjunt de desavantatges
La paritat entre els sexes en l’educació és un dret humà, un fonament de la igualtat d’oportunitats i una font de creixement econòmic, de creació d’ocupacions i de productivitat. Els països que toleren l’existència d’importants disparitats entre els sexes paguen un alt preu per aquesta tolerància ja que soscaven el potencial humà de les dones i les nenes, limitant la seva creativitat i les seves perspectives.
Encara que han progressat cap a l’objectiu de la paritat entre els sexes en l’educació, molts països pobres no ho aconseguiran tret que introdueixin canvis radicals en les prioritats de les seves polítiques de planejament de l’educació.
Els progressos cap a la paritat entre els sexes en l’ensenyament primari segueixen cobrant un ritme cada vegada més accelerat. En totes les regions que a principis del decenni registraven les majors disparitats entre nenes i homes en l’escolarització –l’Àfrica Subsahariana, l’Àsia Meridional i Occidental i els Estats Àrabs– s’han aconseguit avanços. No obstant això, no s’ha de *subestimar la distància que encara els queda per recórrer. En 52 països, les dades corresponents a la proporció de nenes escolaritzades en primària pel que fa als homes, tal com la mesura l’índex de paritat entre els sexes (IPS), mostren que aquest índex es xifra en 0,95 o menys; i en altres 26 països només arriba a 0,90 o és inferior.
A Afganistan solament hi ha 66 nenes matriculades en primària per cada 100 homes en aquesta situació. Si s’hagués aconseguit la paritat entre els sexes a l’escola primària en 2008, el nombre de nenes escolaritzades en aquest nivell d’ensenyament superaria en 3,6 milions al registrat aquest mateix any.
Els avanços cap a la paritat entre els sexes en l’ensenyament secundari han estat molt variables. En l’Àsia Meridional i Occidental, el considerable augment observat en l’escolarització de les joves ha anat acompanyat d’una tendència acusada cap a una major paritat amb els homes. En canvi, en l’Àfrica Subsahariana l’important augment registrat en la matriculació de les noies en secundària –malgrat el baix nivell del que partia aquesta regió– no ha estat secundat per una millora de la paritat.
En 2008, 24 països de l’Àfrica Subsahariana i tres de l’Àsia Meridional sobre els quals s’ha pogut disposar de dades pertinents tenien un *IPS en l’escolarització en secundària igual a 0,90 o inferior, i en altres 10 països aquest índex es xifrava tan sols en 0,70 o menys. En el Txad, el nombre de noies escolaritzades en secundària és dues vegades menor que el dels homes, i a Pakistan amb prou feines hi ha tres noies matriculades en aquest nivell d’ensenyament per cada quatre homes.
A la regió dels Estats Àrabs, la progressió de la paritat entre els sexes en secundària ha estat menor que la registrada a l’escola primària. Les perspectives que molts països aconsegueixin la paritat entre els sexes en l’ensenyament secundari segueixen sent limitades, encara que una voluntat política més ferma recolzada per pràctiques adequades podria ser decisiva en aquest àmbit.
Rastrejar els desequilibris que es donen en la paritat entre els sexes fins a localitzar el seu origen pot contribuir a l’adopció de polítiques amb suficient coneixement de causa per superar-los. En molts països, les disparitats comencen a donar-se en el moment d’ingressar en el primer grau de l’escola primària. En tres quartes parts dels països que no han aconseguit la paritat en aquest nivell d’ensenyament, el nombre d’homes escolaritzats és superior al de les nenes en el començament del primer cicle. En el Mali, la taxa bruta d’ingrés dels homes en el primer grau de primària es xifra en 102% i la de les nenes en 89%.
Si aquest tipus de desequilibri en la paritat entre els sexes no es corregeix al llarg de l’escolarització en primària –gràcies a la menor taxa de deserció escolar de les nenes– subsistirà fins al final d’aquesta i es perllongarà al seu torn en l’ensenyament secundari.
Una vegada que els nens estan escolaritzats, els esquemes de la seva progressió al llarg dels graus de primària varien. A Burkina Faso, un 70% de les nenes i homes que ingressen a l’escola primària arriben a l’últim grau d’aquesta, mentre que a Etiòpia la probabilitat que les nenes aconsegueixin aquest grau és lleument superior a la dels homes. Per aquest motiu en aquests països la política d’educació hagi de centrar-se en la supressió dels obstacles que impedeixen l’existència d’una paritat entre els sexes en el moment d’ingressar a l’escola primària.
En canvi, a Guinea la taxa de supervivència escolar en primària de les nenes és molt inferior a les dels homes. Als països on es donen disparitats entre els sexes en les taxes de deserció escolar, els governs han de crear incentius –per exemple, establint subvencions de diners en efectiu o programes d’alimentació escolar– perquè els pares puguin mantenir escolaritzats als seus fills.
En la majoria dels casos, la disparitat entre els sexes en l’ensenyament secundari té el seu origen en la qual ja existia a l’escola primària. En la major part dels països, les nenes que han finalitzat els seus estudis primaris tenen tantes probabilitats com els homes d’ingressar en secundària, encara que una vegada escolaritzades en aquest nivell d’ensenyament tenen més probabilitats de desertar-ho. A Bangladesh, en el moment de transició de l’escola primària a la secundària es dóna una lleu disparitat en favor de les nenes. No obstant això, la taxa de terminació d’estudis secundaris dels homes (23%) és superior a la de les noies (15%).
Els factors de desavantatge relacionats amb el nivell d’ingressos de les famílies, el lloc de domicili, la llengua i altres circumstàncies augmenten les disparitats entre els sexes. La disparitat en l’assistència a l’escola entre les noies i els homes de famílies acomodades sol ser mínima, però és molt major la disparitat que es dóna en detriment de les noies en el cas de les famílies que són pobres, viuen en zones rurals o pertanyen a minories ètniques. A Pakistan, la mitjana d’escolarització de les joves de 17 a 22 anys d’edat es xifra en cinc anys, però en el cas de les quals viuen en zones rurals amb prou feines aconsegueix un any. En canvi, les joves de famílies acomodades que habiten en zones urbanes cursen nou anys d’estudis de mitjana.
Les dones segueixen afrontant grans desavantatges en matèria de remuneració salarial i oportunitats d’ocupació, la qual cosa redueix els beneficis que podrien obtenir del seu grau d’instrucció. Al mateix temps, l’educació pot contribuir a contrarestar els desavantatges amb què ensopeguen les dones al mercat laboral.
Els factors de desavantatge vinculats al sexe que limiten l’adquisició i el desenvolupament de competències per part de les dones, es poden superar també amb l’adopció de polítiques destinades a oferir incentius financers per a l’educació de les nenes i les joves, crear entorns escolars propicis per a la seva escolarització, facilitar-los l’accés a programes d’ensenyament tècnic i professional, i impartir-los educació no formal.
Un exemple d’això ho constitueixen els Centres d’Ocupació i Mitjans de Subsistència per a Adolescents creats pel Comitè per al Progrés Rural de Bangladesh (BRAC), que tenen per objecte aconseguir que les joves d’aquest país adquireixin i desenvolupin competències pràctiques i cobrin confiança en si mateixes.’
L’Informe de Seguiment de la EPT al Món és una publicació independent, l’elaboració de la qual ha estat encarregada per la UNESCO en nom de la comunitat internacional. És fruit d’un treball de col•laboració en el qual han participat els membres de l’equip de l’Informe i un gran nombre de persones, organismes, institucions i governs.
